Lluís Llongueras: Caps de dona, dones al cap
Se sent tan bé dins la seva pell que, posats a triar, li agradaria reencarnar-se en ell mateix. S'esplaia en intimitats que freguen la marranada, com ara -i ho diu per la tele- que ballant amb una famosa actriu li va fer notar la seva erecció. És un supervivent nat, pujat en la dura postguerra. Un sac de nervis obsessivament fascinat per l'etern femení que fa vint-i-cinc anys que fotografia pubis.
Quan sents la seva veueta afònica i aguda per la ràdio penses que no pot ser, que és l'imitador. Però és ell: un perruquer que no es talla ni un pèl i en una resposta hi fica cinc espots de l'últim negoci. Haver construït un personatge li dóna patent. Tant li fa que se n'enfumin. Ell es regeix per l'afarta'm i digue'm moro.
Com Dalí, s'ha servit de la barra i els deliris de grandesa per vendre com a art un ofici que coneix a fons. Ha passat d'esculpir caps de dona a fer escultures. I envelleix amb tants retocs que, en petit, seria un bibelot perfecte per a l'escalfapanxes.
De tant persuadir clientes parla en femení. És un català de fer cua a la plaça, d'anar amb tapa-rabus , amb l'empatia fàcil negada als homes.
Tot i que sempre el veus content, també té petits contratemps, com que la filla li enviï un burofax on li comunica que el despatxa. Però quan ets rei de les franquícies altra feina tens, com guanyar l'or als Jocs Olímpics de sexe tàntric per a la tercera edat.
