Bucs, cascos i derelictes
El naufragi del Costa Concordia ha intensificat en els mitjans l'error típic de fer servir buc com a sinònim de vaixell . Ignorant la fatigant i vella polèmica vaixell/barco , els "bucs mercants" o les "flotilles de bucs" arriben sovint a la lletra impresa saltant-se l'estreta vigilància dels correctors.
La paraula buc és d'origen germànic i vol dir ventre . És el cos d'una nau marítima o àeria, però també el d'un cotxe, un carruatge, un moble o una casa. L'important és que alberga i protegeix, com el ventre d'una mare, el que du a dintre, tret que una roca hi faci un forat.
En castellà també ho vol dir però ells l'utilitzen sobretot com a sinècdoque que anomena el tot per la part. En aquest cas, com a sinònim de nau d'un cert tonatge. I això també fa que necessitin una altra paraula per al sentit més propi i restrictiu, casco .
Tan incorrecte com parlar del buc Costa Concordia és parlar del seu casc. Per contra, el casc que designa el nucli agrupat d'edificis d'una població, que la normativa estricta tampoc admet, hi ha raons filològiques per acceptar-lo i ja ho fan molts llibres d'estil. Casc Antic de Barcelona, per exemple, és un nom oficialment reconegut.
I deixeu-me acabar amb derelicte , que fins fa poc només volia dir vaixell abandonat que va a la deriva, però ara l'IEC n'ha estès el sentit a les restes enfonsades d'una nau, el que en castellà en diuen pecio . L'únic problema és que podem acabar parlant de derelictes que floten.
