Baltasar Garzón: Justícia de superheroi

Viu en la dualitat dels superherois: tan vulgars en el dia dia, tan suprems solcant l'univers.La seva espanyolitat fa compatible la grisor del trajo i la corbata amb les aventures quixotesques.

És un funcionari adotzenat a qui els deliris de grandesa empenyen a envestir tota mena de molins de vent.

Els seus ulls -petits, inexpressius i una mica robòtics- tenen ràfegues del que no saps dir si és petulància infantil o fanatisme de croat. Parla amb sonsònia oficial i un tel de timidesa a la veu. Gasta poca ironia i fa cara de no haver trencat mai cap plat.

S'ha elogiat sovint que no s'ajupi davant el poder, que planti cara a la impunitat dels poderosos -es diguin Kissinger o Pinochet- però cap dels progres que n'escriuen l'hagiografia s'aturen a valorar el seu incompetent acarnissament amb els vulnerables -es diguin Egunkaria o cas Dixan.

El sintagma que l'acompanya, jutge estrella , explica molt bé la seva grandesa i misèria. És tan cert que té el valor de fer el que no fa ningú com que el mou un indissimulable afany de protagonisme. La seva justícia té sovint la ceguesa prepotent de qui no dubta mai que ell està entre els bons.

I tanmateix, encara que escrivint sobre ratlles tortes, aquest humil fill de Baeza està mostrant al món que la modèlica Transició va deixar enquistats els vencedors de la guerra al cor judicial espanyol.

Gràcies a ells, farà realitat el seu somni d'arribar a màrtir.