Anna roig. La Noia de Sant Sadurní
No em fa vergonya confessar que el català d'Anna Roig és millor que el meu. Amb unes neutres que t'emocionen i uns pronoms febles que floreixen en els llocs més insospitats. És un català que s'alimenta de la cohesió social. Hi sents la noia que frega els trenta i l'àvia entremaliada que serà. És un català que "disfruta" i, en la intimitat, tot i ser confrare del cava, deu beure xampany. Per francès, sí, i perquè és el que sempre s'havia dit.
Si voleu sentir com parla poseu-ne un disc. Canta o parla? Fa de mal dir. La catifa d'orfebreria que els chiens li posen sota els peus no ho deixa distingir. L'únic segur és que ens explica una història amb la pell exageradament naïf, certa acidesa a la polpa i una nàusea al pinyol que és menys Sartre que Camus.
L'Anna ens pot dir les coses més terribles amb la veu més innocent. Cada dia fa classe a nens de 5 o 6 anys i sap imitar-ne la màgica crueltat. A les seves cançons, c om als films de terror, cauen gotes de sang sobre flors i violes. N'hi ha prou amb una brusca escala descendent per fer de la Caputxeta una psychokiller .
Enmig de tant cantant originalment adotzenat, ha sigut prou humil per buscar la seva veu partint d'un gènere que ja no és le dernier cri . L'acusen d'Amélie però rere la joie de vivre de Charles Trenet exhibeix el desvergonyit desemparament de l'Édith Piaf. I si això encara no us en dóna una imatge prou exacta, imagineu-vos la Barbara amb un bigoti vermell.
