Alfons Arús: Reciclador d'insubstancialitats
El seu somriure Profidén em fa pensar en un estel·lar Bugs Bunny que deixava en mera comparsa els altres personatges dels Looney tunes . I és que no només seu més amunt que ells, com els profes que peguen amb regle, sinó que viu un flirteig tan intens amb la càmera que hi parla sense mirar-los.
Que els altres es mirin i ell no, crea l'estranya sensació que és l'únic que sap que els estan filmant. I és que si no el veiessis dalt la tarima, t'arribaries a pensar que han posat una càmera oculta a la sala d'espera d'una clínica de depilació.
Subratlla els acudits amb èmfasi radiofònic, però no hauria de patir perquè un estol de senyoretes florero i crítics jovencells li fan de claca al ritme que marca la seva esposa.
Escura amb fruïció la poca-soltada insubstancial. Se'n riu del cantant que desafina i els mitxelins d'una exmodel en biquini. I t'acaba fent pensar que és més digne l'infeliç que fa el ridícul que el que viu de fer-ne burla des de la superioritat moral.
Tanta hilaritat no amaga que està fortament dolgut perquè certs canals públics no valoren prou el seu talent. I explica que, mentre hi va ser, li posaven tantes traves que ha hagut d'anar a un de petit per demostrar tot el que pot fer.
L'únic que lamenta és que col·laboradors tan edificants com el comte Lequio o la Carmen de Mairena se'ls acabin emportant els de Gestmusic.
