Albert Om: El tímid atractiu
Té una elegància que surt dels ossos i mira d'estar a l'altura de l'etiqueta de guapo que li van penjar a Malalts de tele. És aquell cosí de timidesa atractiva a qui mai no hauries d'haver presentat nòvies.
Manté l'accent d'Osona amb una fonètica exageradament clara per motius professionals. I quan no el senten, no crida: vocalitza més.
És càlid però desprèn certa formalitat, com un convidat que no es decidís a portar sabatilles a casa teva.
Ja de petit connectava molt bé amb la gent gran, que hi veien una bona influència per al fill tarambana. I quan els altres nens en fugien com gat escaldat, ell es quedava escoltant batalletes dels avis.
Pateix perquè l'entrevistat no pateixi i, si cal, n'omple els buits i dóna sentit a frases penjades. Quan un silenci s'allarga el trenca amb un riure nerviós i empàtic.
Sembla que es talla però, de cop i volta, fa una pregunta tan personal que si no la fes ell seria impertinent.
Li agrada exhibir que és una mica inútil per a moltes coses, i és dels que a la discoteca balla una mica rígid i perquè no hi ha més remei.
De tan educat no et queda mai clar què pensa. I de vegades no ho sap ni ell. Simpatitzar amb tants punts de vista no facilita la síntesi.
Però potser pensa massa i tot, i això l'empeny a ser més espectador de la vida que algú que salta al camp. Si el deixessin triar, potser faria d'àrbitre.
