Vides duals

Tots tenen una doble vida professional. Potser una faceta preval per damunt de l'altra, és possible que una de les dues hagi estat més vocacional que l'altra, però en totes dues s'hi han bolcat amb la mateixa passió. Lluny de pensar que una de les ocupacions triades era un sacrifici, aquests polifacètics testimonis expliquen, convençuts, que aquesta dualitat els ha enriquit professionalment i els ha fet créixer com a persones.

Pablo Ley, dramaturg i botiguer

"A la merceria he après teatre"

La relació del dramaturg Pablo Ley amb la seva merceria és una història sentimental. El negoci ha pertangut a la família des del 1927 i ell, malgrat que la vocació el portava cap al teatre, sempre hi ha estat al darrere. Als 7 anys ja treia el nas per damunt del taulell, i ara, als 50, treu més de mig cos per sobre del mateix moble des del qual la seva mare i la seva àvia havien despatxat milers de betes i fils a les veïnes del barri.

La merceria s'ubica a la cantonada dels carrers Rosselló i Girona, a l'Eixample barceloní. És un establiment petit, que conserva el terra hidràulic i els mobles originals. El 1999, en morir la seva mare, ell i les germanes es van dir que no podien tancar-la. La vida de tots ells, els records familiars, anaven lligats a aquell espai. "A algú li pot semblar una tonteria, però per a nosaltres és com l'altar familiar", reconeix sense embuts. "Aquí hi he après teatre, perquè la mare era una actriu excepcional i una gran narradora. Tu acabaves de veure la mateixa pel·lícula que ella però te la tornava a explicar i, sens dubte, t'agradava més la seva versió. Necessitava fer teatre per vendre", recorda.

Ley va agafar les regnes del negoci i el va compaginar, durant uns anys, amb la redacció de crítiques teatrals. També havia treballat amb La Fura dels Baus, Calixto Bieito, Bigas Luna i Carme Portacelli, qui precisament el va cridar per fer la dramatúrgia de l'obra L'auca del senyor Esteve pel seu coneixement del comerç tradicional. Des que, el 2004, va abandonar la feina de crític i es va bolcar en el teatre, no es pot dedicar a la merceria tant com caldria. El negoci, però, està condemnat a desaparèixer, confessa amb un nus a la gola.

Mara Dierssen, neurobiòloga i músic

"Sempre has de renunciar a coses"

Té la sort que no li agrada la televisió i que dorm poc. Perquè el dia només té 24 hores i ella, moltes coses a fer. Es podria dir que en aquesta dona de 50 anys hi conflueixen tres persones. D'una banda, hi ha la Mara Dierssen musical, la que als 13 anys va entrar en una coral de Santander creada per una musicòloga aficionada a recuperar partitures oblidades dels grans mestres de capella espanyols. S'hi va estar dotze anys, en aquell grup, cantant a un nivell semiprofessional, anant de gira per Espanya i a l'estranger i gravant un disc que obtindria un premi del ministeri de Cultura. A la coral, ella hi aportava la seva veu de soprano i hi ocupava la direcció suplent.

També hi ha la Mara Dierssen científica, la neurobiòloga que fa de coordinadora al Centre de Regulació Genòmica de Barcelona, la que va ser presidenta de l'International Behavioural and Neural Genetics Society, la que publica articles en revistes científiques d'arreu del món, la que dóna classes a la Universitat Ramon Llull i la que creu en la "responsabilitat social" dels científics.

I encara hi ha una tercera Mara Dierssen, la mare de quatre nois als quals ha hagut d'educar. Tres vides paral·leles en una sola persona. "Incompatibilitats? Depèn de les ganes que en tinguis. Sempre has de renunciar a coses, esclar". En el seu cas, va renunciar a la música culta, es va bolcar en el rock i va trobar un punt d'unió entre la ciència i el cant. Va descobrir que la música també té una implicació social. Va participar en diferents agrupacions per integrar les persones discapacitades, però el projecte del qual se sent més orgullosa és el que fa amb afectats de síndrome de Down. "Els científics hem de saber que darrere dels tubs d'assaig hi ha persones", pregona.

Joan Margarit, poeta i arquitecte

"La poesia vol món real per veure què hi ha al darrere"

Per influència del romanticisme, associem la figura del poeta amb la imatge d'un ésser torturat que viu aïllat del món. Joan Margarit, de 73 anys, fuig d'aquest estereotip. Per a ell, el poeta ha d'estar immergit en la realitat per poder beure cada dia de les seves fonts. Sempre li ha agradat compartir quotidianitat amb els que l'envolten, bé fos en un bar anònim o en una obra envoltat de paletes. Perquè se n'ha fet un tip, de visitar obres. L'autor de Casa de misericòrdia i guanyador d'una quinzena de premis literaris, va estudiar arquitectura i ha dedicat més de 40 anys al càlcul d'estructures.

Per a Margarit, les dues activitats han estat complementàries: "En cert sentit he tingut dues vides, però si de les dues n'agafes una, la de poeta, t'adones que per fer de poeta has de tenir una vida sexual, sentimental, econòmica, professional... Si no, sobre què escriuries?" Això sí, quan estudiava va deixar penjats els estudis dos anys per escriure articles científics a Plaza & Janés. Va ser un error. Les dues activitats eren massa properes. La poesia li demanava exclusivitat i distanciament.

Avui, jubilat de l'arquitectura, Margarit creu que dedicar-se a dues coses alhora li ha aportat flexibilitat. "La poesia vol món real per veure què hi ha al darrere. A mi sempre m'ha agradat visitar obres. Abans d'anar-hi entrava en qualsevol bar i escrivia una estona i, quan acabava la feina, hi tornava. Alguns opten per portar una vida monàstica plena d'experiències místiques, viure al marge del món. Jo no. Jo prefereixo entrar dins la vida fins al coll".

Eduard Estivill, metge i cantant

"Els pacients em senten més proper"

És conegut com a metge i pel mètode que va idear per fer dormir les criatures. El que la majoria ignora és que acumula més anys cantant que no pas exercint la medicina. Tot va començar als 16 anys. Van regalar una guitarra al seu germà petit i, com que no la feia servir, Eduard Estivill se la va apropiar. Amb els tres acords que algú li va ensenyar, va començar a tocar cançons dels Beatles amb uns amics escoltes. Després vindria la descoberta del moviment folk i pop que captivava la joventut nord-americana, durant els dos anys que va viure als EUA. I, en tornar a Barcelona, la decisió de formar un grup amb Joan Boix. Traduïen cançons dels Birds, Simon & Garfunkel, Peter, Paul and Mary i Bob Dylan, feien actuacions i s'ho passaven bé. En un moment determinat es van plantejar dedicar-s'hi professionalment, però ho van desestimar. Van decidir que era millor acabar la carrera i seguir amb la música com a complement.

Ara, als 63 anys, quan mira enrere, Estivill creu que actuar amb el seu grup, Falsterbo Marí, davant de molta gent l'ha ajudat en el seu vessant de comunicador en la medicina: "És bonic veure la gent feliç quan escolta Puff era un drac màgic , com també ho és solucionar un problema mèdic". Alhora, també creu que la seva llarga trajectòria com a metge l'ha ajudat a ser més bon músic. "La responsabilitat de ser bon professional exercint la medicina fa que també sigui molt professional, i sobretot exigent, en la música. No ho fem per ser famosos ni per ser rics, només per passar-nos-ho bé", afirma. Això sí, els seus pacients sovint se sorprenen quan s'assabenten de la seva doble vida. "També els agrada. Em senten més proper, més com ells".