Josep Fontana: "Alemanya ha aconseguit dominar de nou Europa"

La història és un seguit de guerres?

De temps de pau n'hi ha molt pocs. Se suposa que ara estem en pau, però hi ha un munt de guerres obertes. El món hauria de ser com somiaven els anarquistes, tothom feliç, però no hem trobat com fer-ho realitat. Perquè l'ésser humà està dominat per irracionalitats, prejudicis, pors.

La por és un gran fil conductor.

És un element clau que explica la història. Per exemple, la por que senten els que tenen alguna cosa dels que no tenen res, pensen que els assaltaran i els hi prendran. És facilíssim vendre por de l'okupa, del delinqüent, de l'aturat. El vot massiu del PP és això, el " Virgencita, que me quede como estoy ".

Hi ha dolents. Però hi ha bons?

La història no és de bons i dolents, te l'agafis pel costat que te l'agafis. Tots dos bàndols tenien bones intencions en certs aspectes, i tots dos feien servir mètodes que duen al desastre.

És un indignat superdocumentat?

Un indignat és algú que, de cop, descobreix que el món no és la situació feliç en què creia que vivia i s'indigna. Si ets lúcid, entens bé que el món no va bé i que cal pensar com millorar-lo. Jo m'he format amb Gramsci: el pessimisme de la intel·ligència i l'optimisme de la voluntat. L'acció col·lectiva és l'únic que canvia les coses.

Les desigualtats mai no havien estat tan grans. Hi ha massa inacció?

Ningú no sap ben bé com sortir de la crisi. L'esquerra està desconcertada. I una part majoritària es distingeix de la dreta per la retòrica i poc més. O bé hi ha joves que s'apunten a velles fórmules radicals impossibles d'imposar. Sempre es pot gastar una mica menys, però l'austeritat ens acabarà portant cap a la pobresa, el desemparament, l'extinció.

Ha quallat que calen sacrificis. Creu que expliquem bé la crisi?

S'ha imposat la visió del curt termini, que la crisi és temporal. Però ja des dels 70 s'estan activant mecanismes que estan fent créixer les desigualtats, amenacen els drets socials, redueixen els salaris reals i ens porten a acceptar que els recursos per fer front a l'endeutament dels estats surtin només de la gent amb menys capacitat i que a les persones amb més capacitat se'ls abaixin els impostos. Se suposa que aleshores destinaran els diners a promoure feina i progrés, però mai no ho han fet. La factura l'hem de pagar entre tots.

El 2008 es va perdre la gran ocasió? Greenspan va acceptar que anava errat: el sistema no s'autoregula.

Tot això també respon a la idea que la crisi era temporal. Calia véncer-la i després tot tornaria a ser normal. Però el procés en què s'inscriu la crisi es va iniciar als 70 amb Carter, el va continuar Reagan i després Clinton, amb l'abolició de la vella llei que des dels anys 30 impedia que els bancs de dipòsits especulessin amb els fons. També es va deixar en plena llibertat d'actuació els derivats. Es va permetre l'especulació.

Però el 2008 va ressuscitar Keynes, encara que només un any.

Els governs és cert que van mobilitzar molts diners, però la majoria van anar a salvar la banca, i pocs a estimular l'economia i a donar feina. Com diuen premis Nobel com Stiglitz o Krugman, l'important no és tant el deute com l'atur.

Estem en un terreny abonat per als totalitarismes o dic una tonteria?

No fan cap falta. Els totalitarismes sempre surten quan hi ha una amenaça revolucionària, davant la qual es respon amb mà dura, o amb mà dura i certa capacitat d'engrescament, com el feixisme.

Per què diu que la por a la revolució va desactivar-se el 1968?

Simplificant, el Maig del 68 va començar a mostrar els límits de la revolta. Es va veure que assaltar l'estat des dels carrers de París era impossible, els altres tenien policia i exèrcit. I a l'altre costat, igual: la Primavera de Praga es va esclafar, no es volien tolerar les llibertats. Però a partir dels 70 va quedar la llavor de la por. En la defensa dels drets dels consumidors, per exemple.

És cert que els militars dels EUA van voler fer servir la bomba nuclear?

Sí. En el moment de Kennedy i els míssils cubans. Kennedy va cometre molts errors, però per sort va fer la reflexió que no valia la pena provocar res que pogués costar 7.200 morts. Hi ha l'anècdota del militar que va dir que si en una guerra total quedessin dos americans i un rus ja haurien guanyat. Per sort, al món actual la capacitat dels militars per influir de manera decisiva en política ha minvat.

Una altra cosa bona, va: l'augment de la consciència pel canvi climàtic.

Els plantejaments ecològics són un fruit dels 60, com la situació de la dona en les societats occidentals, o els canvis en la discriminació racial. Però la consciència ecologista no serveix de res. Perquè no arriba a influir políticament. Miri el Canadà.

Parla de penetració del poder polític de l'empresa als EUA. I aquí?

Deunidó. Quin poder polític real té La Caixa a Catalunya?

Ni idea.

Doncs ha de reflexionar sobre La Caixa i la política catalana. De la seva capacitat de penetració n'estic bastant convençut. I li asseguro que mai no en sortirà cap anàlisi desfavorable. I no deu ser una excepció. I el BBVA? I el Santander?

I la penetració de la religió?

Eisenhower; Truman; Bush, que és un convers... El pes dels grups cristians més integristes ha tingut conseqüències sinistres als EUA. I ja veurem què ens passa a nosaltres, tot i que el PP, encara que hagi estat utilitzant la religió contra el PSOE, és massa intel·ligent per no deixar-se entabanar. El problema per a Rajoy és l'economia. Només pot escoltar instruccions de Berlín.

Alemanya mana molt.

Alemanya ha aconseguit dominar de nou Europa, s'assembla molt al que somniaven abans. Però en pagarem l'autèntica factura nosaltres.

Els EUA veien la mà de Moscou arreu. Error conscient o paranoia?

Es van negar a entendre els nacionalismes. Per exemple, que els nord-vietnamites poguessin ser nacionalistes. Veien Moscou movent-ho tot. Era un error. Tenien por del fantasma de l'altre costat, quan era més dèbil del que semblava. I els russos, igual. Quan a Reagan li van dir que els russos tenien por que els EUA els ataquessin, va respondre, sorprès: "Per què? Què tenen que ens pugui interessar?" L'altre error dels dos bàndols era la teoria del dòmino: no podem deixar que un país caigui, perquè corromprà la resta.

Àsia condemna Occident a l'ocàs?

A l'Àsia és on hi ha els motors del creixement econòmic mundial, però els del poder polític encara no hi són. Ara veiem un problema de rivalitat entre els EUA i la Xina pel control del Pacífic Sud que pot comportar seriosos problemes. Els EUA encara diuen: hi ha una zona potencialment molt rica en recursos naturals, que cal treure del seu abast. Queda molta història per escriure en el terreny de la Guerra Freda, que en aquest camp encara és tan viva com el 1950. Els americans tenen projectes militars sobre com fer una guerra per controlar què porten els vaixells, per aïllar la Xina!

Quants llibres ha llegit per fer el seu? 200 planes de bibliografia...

No ho sé, però el que és segur és que el que m'he hagut de gastar en llibres no ho compensaré mai amb els drets d'autor. He treballat amb un text escrit que anava millorant i allargant, i amb materials agrupats. I encara estic recollint material, com si l'hagués de tornar a escriure.

Què li agrada tant, de la història?

Amb Jaume Vicens Vives compartíem un lema, el tinc aquí penjat en un tros de carta: "La història serveix per entendre el món on vivim, i pots fer feina per al país treballant-la".

Quan es va desencantar del PSUC?

Vaig militar en un partit que tenia una capacitat popular extraordinària, que era capaç de fer moure la gent als barris, que els diumenges sortien a vendre la premsa. Era una cosa oberta. Després es va matar des de dalt. A partir d'un cert moment, vaig decidir que no estava disposat a sotmetre'm, que ningú controlés el que pogués opinar o pensar. Però tinc el cor a l'esquerra i la sang, roja. Seguiré votant a l'esquerra, o a la CUP si acaba tenint consciència col·lectiva per presentar-se arreu.

L'estat plurinacional que defensava ha fracassat...

Caldria fer una educació col·lectiva tan gran per vèncer els prejudicis que no veig com podríem fer-la. La dreta utilitza l'argument anticatalà perquè sap que és un argument eficaç. El que hi ha hagut ha estat un cert desplegament d'autonomisme administratiu, amb tolerància per a determinades coses però amb molt poca capacitat de comprensió.

L'alternativa és la independència?

Qui és independent, ara? Rajoy és gaire independent?

Hi ha estats, però.

Malauradament no és un objectiu a curt termini, entre altres coses perquè a Berlín tampoc no ens ho deixarien fer. La pròxima cosa que voldria fer és una reflexió sobre la identitat dels catalans. És un tema complicat i difícil.