Wikileaks o benvinguts al món del segle XXI
El professor de Yale John L. Gaddis, en el seu magistral llibre The Cold War ( La Guerra fría , RBA), conclou que una de les raons per les quals el nombre de democràcies al món es va multiplicar per cinc a la segona meitat del segle XX va ser la revolució de la informació: "Va enfortir la difusió de la democràcia en produir una societat més ben informada i capaç de reaccionar a l'aprenentatge amb més rapidesa que en el passat. Per tant, va ser més difícil ocultar informació sobre el que passava tant a la resta del món com al propi país. Aquest tipus de transparència va proporcionar nous instruments de pressió contra règims totalitaris".
Wikileaks representa una nova forma de transparència, i els 251.287 cables diplomàtics nord-americans enviats al departament d'Estat des de 201 ciutats dels cinc continents, que s'han començat a revelar aquesta setmana enmig de l'estupefacció mundial, faran que les persones tinguem un coneixement més gran i millor del món que ens rodeja.
Així ho han entès els diaris The New York Times , The Guardian , Le Monde , El País i el setmanari Der Spiegel . El que Wikileaks ha posat a les seves mans és notícia i, en contra dels que fingeixen menyspreu titllant els cables de tafaneries previsibles, el que estem llegint aquests dies és la informació que més tem el poder: aquella que el retrata dansant despullat, entrant i sortint dels límits de la llei.
N´hi ha que s'escandalitzen farisaicament perquè, segons els primers indicis que la justícia haurà de convertir en proves, Julian Assange va obtenir els cables gràcies a la còpia que en va fer Bradley Manning, l'analista d'informació que treballava per a l'exèrcit dels Estats Units, ara empresonat preventivament.
La primera esmena
Doncs bé, encara que l'origen de la filtració podria ser un material obtingut il·legalment, els mateixos tribunals dels Estats Units que podrien processar Assange per divulgació de secret oficial no tocaran ni un pèl de la roba del New York Times . I això és així perquè el diari està sota la protecció de la primera esmena, que no permet perseguir judicialment un periodista per difondre una informació. El New York Times publica, no roba. Igual que Assange. Per això l'advocat especialista Mark Said deia a TV3 dijous passat que encara que és millor que Assange "no vingui a Disneyworld pròximament", els Estats Units no tenen jurisdicció sobre el fundador de Wikileaks i el que ha fet no comporta extradició.
Per contra, dimecres passat, el portaveu del departament d'Estat PJ Crowley va comparèixer al Foreign Press Center de Washington i corresponsals de tot el món el vam poder veure posant tota la seva capacitat de comunicador creïble al servei d'una consigna: "Res del que ha passat aquí afecta la nostra convicció que un periodisme vibrant és vital per a l'enfortiment de la democràcia al món. Però Assange no és un periodista. És un anarquista. És en una altra categoria. No ha mostrat interès a protegir les fonts com fan els diaris". Feia temps que no sentia algú espantant l'opinió pública amb el qualificatiu "d'a narquista".
Privacitat com a dret
Pels que no ens prenem la vida com una enquesta digital on cal estar a favor o en contra de tot en el temps d'un clic, Wikileaks ens ha portat fins al límit de les nostres conviccions. La discreció, quan no el secret mateix, són fonamentals per a l'èxit d'unes converses de pau, l´alliberament d'uns hostatges o la detenció d'uns criminals. Pel mateix exercici del periodisme. La privacitat és un dret. La transparència cent per cent només seria possible en un món sense mal que mai no existirà.
Però les noves tecnologies han fet possible un coneixement massiu, instantani i indiscriminat de qualsevol mena d'informació, inclosos els secrets oficials quan el guardià es despista. I aquest nou accés alimenta també el dret de saber què fan en el nostre nom aquells que hem escollit perquè ens governin.
