Una cita diària amb citació inclosa
En aquest curiós país el semianalfabetisme normatiu conviu amb una forta adhesió a la norma. Sorprèn i fins i tot escandalitza que un mitjà exerceixi el dret -que és, de fet, deure- de transgredir la norma de manera responsable i informada. Però una llengua viu i creix en aquesta transgressió i en la dialèctica que genera, i el pitjor que li pot passar és que els mitjans siguin una simple corretja de transmissió de les decisions acadèmiques.
L'ARA cada dia publica un cita, però la norma distingeix entre cita (quedar en una hora i un lloc) i citació (frase d'algú famós).
Per què la transgredim? No fa gaire la norma distingia entre espoli i espoliació i entre destí i destinació . Durant anys no podíem parlar ni de l'espoli franquista ni del destí d'un tren. Però la pràctica diària va evidenciar que la distinció era artificial i no resolia cap ambigüitat. Això va provocar una indisciplina dels mitjans que amb el temps ha forçat l'IEC a eliminar-la, en un encert que fa el català més funcional.
Perquè només quan una norma s'aplica es veu si té sentit o no. Si ajuda o entrebanca.
L'Acadèmia és un referent que garanteix la cohesió, però l'estira-i-arronsa de l'ús n'ha de modelar els dictats. Tan poc sentit té obligar a distingir cita de citació com pretendre que dissecar vulgui dir disseccionar, forma que avui l'IEC no accepta. No trobo cap exemple millor per demostrar que l'obediència cega pot acabar dissecant la llengua.
