A pesar, a penes, anit
Són tres formes catalanes antigues i vives. Indiscutiblement correctes. I, tanmateix, molts les sentim poc nostres: perquè no les diríem mai espontàniament i són paral·leles al castellà. Si es pogués demostrar, i això no és gens fàcil, que aquests molts som la majoria de catalanoparlants, trobaria lògic que el model de llengua d'un gran mitjà del Principat donés preferències a equivalents més vius i més diferents de la llengua veïna. És a dir: tot i, amb prou feines i ahir a la nit .
Però també veuria lògic que el model lingüístic de Canal 9 tingués un criteri diferent seguint l'ús diferenciat del País Valencià. Perquè si és absurd, i perjudicial, allunyar-se de l'ús -del que sempre havíem dit- per ser diferents del castellà, també ho és no prioritzar les formés que, sent les més usades, són també les més singulars. Dintre del que sona natural, del que no força la llengua, és raonable preferir el que més se separa de la llengua que ens assimila. No hi ha cap més manera de reforçar la identitat sense perdre naturalitat.
El més important és no fer servir el que no tenim viu. Molts avui escriuen anit ignorant que segons el diccionari tant vol dir la nit que ve com la passada. I que l' anit futur té tant de pes que alguns parlars que el tenen viu diuen per al passat anit passada . L' anit que avui trobem en molts mitjans és, de fet, un anoche disfressat.
