El nou clima d'opinió
Arran de la investidura d'Artur Mas, els mitjans de Madrid bullien indignats per una victòria democràticament transparent i numèricament aclaparadora. En algunes tertúlies es va arribar a demanar la suspensió de l'Estatut i l'enviament de tancs a Catalunya. Una part de l'Espanya democràtica demostrava -com el 1936- el respecte que li mereix la legalitat, que invoca, d'altra banda, sempre que la pot instrumentalitzar, cosa que passa amb una freqüència escandalosa.
Espanya torna molt ràpidament a la intolerància, i ho fa amb l'agressivitat del seu llegat històric. Com de costum, l'agressivitat té un pretext nominal i un fons substantiu. Heretges, judaïtzants, afrancesats, liberals, rojos, separatistes, la denominació de l'objecte a purgar varia segons les circumstàncies, però la raó de fons és el sadisme que aspira a transformar en plaer la subjecció, humiliació i finalment la destrucció d'unes víctimes que ho són, simplement, per facilitar una ortodòxia que té com a finalitat apaivagar la terrible inseguretat que rosega la intimitat de la vida espanyola.
El drama identitari espanyol el va descriure descarnadament qui digué: "És espanyol el que no pot ser cap altra cosa". Aquesta tremenda angoixa de menosvaler comporta la intolerància contra tothom que pugui efectivament ser una altra cosa i converteix la pròpia limitació ontològica en prohibició moral i política d'altri. Que malgrat tot se sigui incontestablement diferent els encén i converteix en irracionalment perillosos. I és per ser català i donar expressió política a aquest fet que la investidura de Mas ha fet saltar les alarmes d'un país que només se sent còmode amb ell mateix quan imposa la mort (civil o física) del que gosa ser conseqüent amb el que, de fet, ja és.
Mas, de moment, no ha fet res més que domesticar l'esperit de trencament amb Espanya que s'havia congriat al llarg de la darrera legislatura. Sobre la independència, Mas ha estat transparent: no es plantejarà fins que no hi hagi una aclaparadora majoria social a favor, una condició que, com la pluja fina carodiana, equival a esperar que la naturalesa resolgui un problema polític. En aquest sentit, algunes de les noves conselleries revelen la intenció de Mas de desentendre's del sensible tema del referèndum amb una consellera de Justícia emblemàtica i de mantenir l'aposta de l'encaix, reforçant d'una banda el pes d'Unió i de l'altra incorporant simbòlicament el federalisme amb un conseller de Cultura que, pocs dies abans de ser-ho, el definia com "fer-se trampes al solitari" per acabar reivindicant-lo. Amb aquests gestos de moderació, Mas rebat clar i català les invectives autístiques de Sánchez Camacho i fins i tot d'un PSC que darrerament li havia penjat la llufa de l'independentisme.
Als anys 50, un Gaziel impecablement assenyat i profundament frustrat observava amb amargor el fracàs de tots els intents d'harmonització de Catalunya amb Espanya, des del federalisme de Pi i Margall a l'Espanya gran de Cambó, passant pel seny realista de Balmes i l'iberisme de Maragall. Gaziel no era independentista ni s'hi va convertir mai, però als escrits d'aquesta època es percep la recança quan, comparant Portugal amb Catalunya, diu que el primer té una consciència col·lectiva molt superior i és el model de poble petit destinat a grans empreses, mentre que Catalunya és el model de poble petit destinat al fracàs. Catalunya és petita en extensió, però també en ambició i en energies per enfrontar-se al seu problema, un problema que Portugal considerà de vida o mort i resolgué de manera decidida. A Catalunya la resolució se li escapa una vegada i una altra, distreta en negocis que semblaven més urgents.
D'ençà de les eleccions han aparegut tot de veus assenyades que titllen la independència d'utòpica i extremista, talment com una Brunete mediàtica nostrada. De la crítica al tripartit s'ha passat a una crítica a l'independentisme, que torna a fer nosa, no perquè l'objectiu sigui impossible (la història recent està farcida d'exemples reeixits), sinó pels desequilibris que comportaria a canvi d'uns resultats incerts. És així com, titllant l'independentisme d'infantil, s'amaga que la gestió de l' status quo comporta una considerable ració de pensament màgic pel que fa a resoldre la crisi i assolir un grau significatiu d'autogovern, és a dir, un que inclogui mínimament l'efectiva autonomia fiscal i competencial. Quan no s'assumeixen els riscos d'avançar per aquest camí, l'independentisme es converteix en la mala consciència del catalanisme prevaricador, i això el fa molest.
Tanmateix, l'única esperança, dins el panorama de creixent agressió estatal, consisteix a treballar per la cohesió orgànica de tot el catalanisme a fi d'augmentar-ne el pes polític amb una finalitat alliberadora. Aquesta cohesió, que convindria fer extensiva a amples capes de la població, només es pot intentar amb un govern que inspiri confiança. Ara bé, la confiança no s'inspira en l'immobilisme, sinó en la sensació d'avenços tangibles i objectius clars i engrescadors.
