Les metàfores poden ser traïdores
Un vell acudit antifranquista assegurava que el dictador va dir en una inauguració de pantà: "Estábamos al borde del abismo, pero ahora hemos dado un paso adelante".
L'acudit em va venir al cap l'altre dia llegint al diari unes declaracions partidàries de "llimar relacions amb Espanya". S'entén el que vol dir (no és cap disbarat, com l'altra frase), però hi ha el perill que comencem llimant asprors, després llimem diferències, després relacions i, al final, acabem llimant els vincles que ens uneixen.
I és que, quan obviem el referent literal d'una metàfora, l'efecte final és imprevisible. Si diem que les costures del tripartit tibaven molt, després no podem afegir que els grinyols se sentien des del carrer del Bisbe. En tot cas, se sentia com petaven. La crisi no pot adobar el camí cap a la xenofòbia. En tot cas, l'aplana.
Els camps s'adoben, els camins s'aplanen. Als camins no hi plantem patates.
La metàfora treu brills inesperats de les paraules. Fa que diguin coses noves. Escriure bé vol dir tenir l'ofici que permet dominar aquests efectes. Cada metàfora inconsistent és com una nota desafinada en la partitura que arriba al lector. Sense una bona retòrica -una matèria que les reformes educatives han devorat- no hi pot haver poetes que il·luminin el pou insondable del que som. Les eines de la retòrica són imprescindibles per continuar humanitzant-nos. Ignorar-les ens pot fer caure en l'abisme.
