Els imants també repel·leixen

El poderós imant que és el castellà per a tots nosaltres té dos pols: l'un atrau i l'altre re pel·leix. I dels efectes, també nocius, de la repulsió en parlem ben poc. Avui us en dono una mostra que infesta la prosa, sobretot la dels més joves. El nostre altre és més sociable que el seu otro -pot anar amb un, el, de, etc.-, però de vegades vol anar sol i hi ha d'anar. L'efecte repulsiu, que ens indueix a separar-nos tant com podem de la llengua veïna, fa que cada vegada tingui més companyia: quan toca i quan no toca. Vegem-ho.

Si algú sovint no em fa cas, li puc dir "Altra vegada no em fas cas", però si és ell qui em fa venir per res li diré "Una altra vegada no et faré cas". En un cas, el primer, altra vegada vol dir novament . En el segon, en canvi, tenim en ment una vegada concreta; si ho canvieu per novament la frase no té sentit.

Però la por al castellanisme fa que alguns escriguin "una altra vegada" en tots dos casos.

Ara comparem aquestes dues frases: "No vull aquests llibres, en vull uns altres", "No vull aquests llibres, en vull d'altres". En el primer cas tinc una idea més o menys clara dels llibres que vull: són uns llibres en concret, no m'està bé qualsevol. En el segon, en canvi, vull que no siguin aquests però no sé quins. Fixem-nos com, a més, hi hem posat un de que en aquest context és necessari i en d'altres, ho veurem en el tast de dilluns, fa més nosa que servei.