Pecats que porten la penitència

Alguns se sorprenen que sent corrector ompli l'imprès que altres emplenen , em creui amb algú en lloc d' encreuar-m'hi , tituli llibres que podria intitular i faci les coses al revés , i no pas a l'inrevés , com s'esperaria del que sap molt català, i vol que es noti. I és que sóc dels convençuts que la correcció com més es vol fer notar -com més galleja- més desanima i acomplexa un parlant que acaba tenint la sensació que parlar i escriure bé el català és massa difícil.

Hi ha moltes raons per preferir, entre dues formes, la que ens surt de manera més natural. Des de fer-se entendre a ser un mateix.

Com deia Antonio Machado, la versió poètica de "Los eventos consuetudinarios que acontecen en la rúa" és "Lo que pasa en la calle" .

Però n'hi ha una que crec que no es valora prou: que tot el que sabem de les paraules que sempre hem fet servir ho ignorem de les que adoptem cre ient que són més correctes. Dit altrament, és fàcil equivocar-se quan posem en ús el que no havíem dit mai.

Per això, al final, omplenem un imprès, encreuem un carrer, no sabem com s'intitula un llibre i, a l'inrevés del que preteníem, caiem en errors que mai no hauríem comès si no ho haguéssim volgut dir tan bé. Si sou d'aquesta mena de pecadors, aquí teniu la penitència: descobriu per què tot el que va en cursiva en aquest paràgraf seria, si filéssim molt prim, incorrecte.