No li fa res, tant li fa, no n'ha de fer res
L'ús d' importar és ideal per mostrar com podem reforçar la identitat del català sense estrafer-lo: discriminant positivament aquelles formes que, a més de ser diferents de les castellanes, eren fins fa ben poc les més usades. Veiem-ho amb tres exemples molt d'aquestes dates. Si vull fer una petició educada, com ara demanar a algú que no fumi en un bar (ara que la llei em fa costat), podria dir-li "Si no li importa, pot apagar el cigarret?", però en català no ho havíem dit mai així: el que sempre havíem dit i hauríem de continuar dient és "Si no li fa res, pot apagar el cigarret?" Si és el cambrer del bar el que ens pregunta "¿Volen seure a dins o a la terrassa?", podríem dir-li "No ens importa" o bé "Ens és igual", dues formes tan correctes com paral·leles al castellà, però podem optar per una fórmula que fins fa ben poc era tan o més viva i que la pressió del castellà fa que gairebé ja no se senti: "Tant ens fa".
I si en ple sopar un xafarder vol saber qui ens va tocar a l'amic invisible, li podríem contestar "No t'importa", però farem més pel català dient-li "No n'has de fer res". És així, i no pas dient mancar en lloc de faltar o cercar en lloc de buscar , que reforcem la identitat del català. Ens hem de fer forts en el que sempre hem dit. La identitat és el que som, no ens la podem inventar. L'hem de reforçar sense afectació ni pedanteria, amb tota la naturalitat.
