Altres, d'altres i altres 'altres'
"N'hi ha moltes cadires" és un dels errors típics dels aprenents de català. Diuen un en que no toca i que ells associen a haver-hi . És un en que està molt emparentat amb el de que vèiem l'altre dia, però quan sentim "entre d'altres persones" som pocs els que arrufem el nas. I, tanmateix, és un de gairebé tan sobrer com l' en . De fet, en i de van sovint de bracet: en és la part que prenem d'un tot que introduïm amb de .
Igual com diem "Hi ha moltes cadires plegables" i "N'hi ha moltes de plegables", pot semblar que hauríem de dir "entre altres persones" i "entre d'altres". La norma, però, és molt més ambigua en el segon cas i obre la porta a una opcionalitat que, aliada amb la inseguretat, ens inunda de d'altres . Rere aquests d'altres hi ha un mandrós i ben poc aconsellable principi tàcit: "En cas de dubte, com més diferent del castellà millor, encara que quedi farragós i recarregat".
Aquesta exuberància irracional de d'altres l'han denunciat tots els experts i potser ja seria hora de combatre-la amb una norma més clara i taxativa que faci d'altres obligatori quan va amb en ("N'he vist d'altres"), opcional quan (sense en ) fa de pronom ("Uns diuen sí i (d')altres no") i no-estàndard en la resta de casos ("He llegit (*d')altres llibres"). Sempre, esclar, que sigui aquest de i no el que exigeixen altres contextos sintàctics ("N'hi ha de meus però també d'altres persones").
