La implosió que ve
Ofensiva . Portem mesos debatent quin to tindrà la presidència d'Artur Mas. Ens preguntem si serà una legislatura de gestió contra la crisi, o si hi haurà lloc per a l'agenda de l'avenç nacional (que és una altra manera d'enfocar la gestió contra la crisi, pensem alguns). Volem saber si això del pacte fiscal serà un brindis al sol o un envit seriós a l'Estat. Si xisclaran els sobiranistes de CDC, o si Duran aconseguirà silenciar-los amb un bozal . Però resulta, ai las, que això tampoc no depèn de nosaltres. No som lliures per decidir quan ens enfadem i quan no. Potser l'Artur Mas volia tranquil·litat i bons aliments, però sembla evident que a Madrid han decidit una altra cosa: s'acosta una ofensiva en tota regla contra les autonomies en general i contra Catalunya en particular. Mas haurà d'entrar al trapo . L'hi obligaran.
aznar . José María Aznar ha demanat un vot massiu per al PP perquè Rajoy pugui encarar lliurement la revisió de l'estat de les autonomies, aquest federalisme d'opereta impulsat el 1978 per la UCD i el PSOE per diluir la diferència catalana. Ara consideren que 17 Parlaments, 17 horaris comercials, 17 televisions i 17 de tot són un luxe que no ens podem permetre. Aznar deu tenir part de raó, tot i que, quan ell manava, les autonomies (majoritàriament en mans del PP) no eren una rèmora, sinó un complement del miracle econòmic espanyol. I mentre es queixa de duplicitats, no diu que l'Estat té més funcionaris que abans. I que manté un ministeri de Cultura buit de competències, però amb prou pressupost per endur-se l'arxiu Centelles o el fons documental de Carmen Balcells.
Però no ens enganyem, el debat no és tècnic, sinó tàctic (cal assenyalar un culpable de la fallida) i emocional ( reforzar la idea de España, com suplicava el diari Abc ). Això és el que ens espera si Rajoy obté la victòria que tothom li vaticina. El problema, però, és que el PP no estarà sol en aquesta croada. L'acompanyaran milions de vots (centenars de milers a Catalunya: aquest és el nostre taló d'Aquil·les) i, a més, comptarà amb el suport d'un PSOE desorientat i sense discurs. L'ofensiva de ZP contra els horaris comercials n'és el primer exemple. Però els socialistes, a més, preparen un pla per racionalitzar l'estat de les autonomies, i amb aquest arsenal intentaran resistir el vendaval popular.
riscos . Des d'un punt de vista tàctic, la implosió que s'acosta no és dolenta per a cap govern espanyol: el xivarri potser distraurà els ciutadans del drama autèntic, la fallida internacional de la marca Espanya i la inevitable retallada de despesa pública. Però si mirem més enllà, només una mica més enllà, veurem que l'Estat està jugant amb foc. A Euskadi, el lehendakari més impopular des de la Transició s'enfrontarà, tard o d'hora, a un món abertzale reforçat i reincorporat a la vida política; a Catalunya hi ha un govern nacionalista sòlid i uns moviments reivindicatius de fons que no tenen res a veure amb les tristes batalletes de l'independentisme polític. I hi ha, sobretot, un interrogant enorme: ¿algú creu que el PSC seguirà les passes del PSOE si proposa -com sembla- una nova LOAPA?
Jo no sé si aquesta Espanya en fallida, intervinguda, crispada i condicionada pel soroll mediàtic del postfranquisme està en condicions de plantejar una batalla amb tants riscos. Però, si ho fa, és possible que Artur Mas es trobi, sense proposar-s'ho, davant d'una disjuntiva que no esperava. No pas tan aviat.
