L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'La postveritat'

El diccionari Oxford de la llengua anglesa ha escollit el terme ‘postveritat’ com la paraula del 2016. Ha definit ‘postveritat’ com el substantiu que descriu la situació en la qual, a l’hora de crear l’opinió pública, els fets objectius tenen menys influència que les crides a l’emoció i a les creences personals”, o sigui, que el que realment passa és menys important que com ens fa sentir el que passa.

Els responsables del diccionari Oxford diuen que el 2016 la paraula ‘postveritat’ s’ha fet servir massivament en llengua anglesa a causa del Brexit i de la victòria de Trump.

Explicat així, la postveritat podria semblar un bolet que ha aparegut de cop. Però no, això ha anat venint. Ens podríem remuntar fins a George Orwell, que ja fa 70 anys deia que “en una època d’engany universal, dir la veritat és un acte revolucionari”, però no cal anar tan lluny. A la Facultat de Periodisme ens ensenyaven que “els fets són sagrats i les opinions són lliures”, i en canvi, ja fa alguns anys que vivim al revés: avui el que són sagrades són les opinions, i els fets... i els fets són opinables. I tampoc és nova aquella frase que potser algun dia va ser enginyosa però que avui és una broma de mal gust, una frase entre periodistes: “No deixis que la veritat t’espatlli un bon titular”.

O sigui, que modelar els fets al gust dels interessos polítics o comercials no és nou.

Les victòries del Brexit o de Trump, com a respostes als perjudicis reals o exagerats de la globalització i com a càstig a l’establishment, tampoc no han aparegut d’un dia per l’altre.

Si Trump ha guanyat és perquè ja fa alguns anys que el Partit Republicà ha aïllat milions d’americans del contacte amb el món il·lustrat. Ha donat cabuda als negacionistes de l’evolució i del canvi climàtic, ha retirat fons públics als centres de planificació familiar, ha combatut la negociació col·lectiva, ha bloquejat la creació d’un sistema públic de salut, ha protegit la compra i tinença d’armes, i tot ho ha fet, sempre, enmig de grans invocacions a la llibertat.

Però, sobretot, el secret de la fórmula ha sigut l’ús de la por. Lamentablement, els demòcrates s’hi han deixat arrossegar: ni tan sols s’han atrevit a tancar Guantánamo. Amèrica és avui una societat espantada perquè una part de la seva classe dirigent l’espanta. I l’espanta perquè la por fa guanyar vots i diners.

Des de l’atemptat a les Torres Bessones l’11 de setembre del 2001, els Estats Units i el món, sobretot el primer món, que som els que més hi tenim a perdre, vivim sota la por. La por és un gran recurs per guanyar eleccions i canviar mentalitats. Als Estats Units la xenofòbia antimusulmana o antimexicana, per no parlar del racisme contra els afroamericans, va començar molt abans de Trump. I no oblidem la destrucció de la classe mitjana als Estats Units a causa de la globalització. Ens han tocat la butxaca i les expectatives de prosperitat dels nostres fills, doncs voto Trump o voto Brexit i que es fotin. Qui? Ells? Qui són ells? Els que remenen les cireres.

Així doncs, en el Brexit o en Trump no hi ha res de nou? Sí. Per parlar de Trump: Trump ha destrossat definitivament tot el que pensàvem que sabíem sobre polítics, campanyes i missatges. Trump ha fet tot el que dèiem que no s’havia de fer: enfrontar-se al partit. –Millor: la gent passa bastant dels partits o els percep com estructures opaques i endogàmiques; que es fotin els partits.

Trump s’enriu de mitjans influents com ‘The New York Times’ (avui els ha dit que han quedat com uns “tontos” per la cobertura que han fet de les eleccions), que va dir que a una periodista li va preguntar amb mala bava per què tenia la regla, i no va contestar preguntes d’un periodista d’origen mexicà, Jorge Ramos. –Millor: que es fotin els periodistes que molta gent percep com braços del poder.

Trump va amenaçar de ficar a la presó la seva oponent. –Millor: que es foti aquesta dona de l’establishment.

L’hem sentit dient que agafava les dones pels genitals. Què passa: si té èxit amb les dones, millor per a ell. –Enveja, que li teniu enveja.

Ha tractat els immigrants il·legals de violadors i camells. –Ja era hora que algú no li fos por ser políticament incorrecte.

Ha rebut la crítica del Papa. –El Papa que digui missa.

Trump, que coneix bé el negoci televisiu (ha dirigit el seu propi xou de caçatalents i és copropietari del concurs de Miss Univers), es comporta com el malvat de les sèries, com el JR que ens escandalitza amb la seva amoralitat però que ens fascina secretament pel seu luxe i el seu menyspreu olímpic de les normes. Com més grossa la diu, més èxit té. Fa uns anys, qui digués el que ha dit Trump quedava automàticament desqualificat per ser president dels Estats Units. Trump ho ha convertit en un mèrit.

És normal: a còpia d’educar-nos en les baixes passions, hem passat d’agradar-nos els malvats de ficció a votar-los en la vida real. Trump diu mentides o mitges veritats, però, caram, el que ha fet sentir a molts votants és real.

Mirin, comparin Donald Trump amb Hillary Clinton aquesta matinada. Ha fet un discurs, sense maquillatge, per dir que està molt trista però que no ens hem de rendir. Molt bé. Però diu que li sap greu perquè la campanya mai no va ser sobre ella.

Com pot dir que la campanya no va ser sobre ella, si ella va forçar el seu partit a acabar amb Bernie Sanders? Si fa 30 anys que la campanya és sobre ella? ¿Què li costa dir que tenia la il·lusió de ser la primera presidenta, que creia que les seves polítiques eren millor que les de Trump, però que no ha pogut ser? L’única emoció que crea Hillary amb aquesta frase és rebuig.

La postveritat. Les emocions més fortes que els fets.

A vegades els polítics han volgut emocionar-nos i els ha sortit al revés: Aznar, quan va dir que l’11-M havia estat obra d’ETA.

O la propaganda política més barroera servida com a línia editorial, avui, a ‘La Razón’: “Injustícia amb un gran ministre”.

Emocionar-se no només és inevitable, sinó que és bo. Però també tenim un cervell per pensar un moment si aquella emoció és bona o dolenta. Si allò és una veritat o una postveritat, la realitat vista a través de les llàgrimes que ens ho fan tot més borrós.