L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Xavier Melgarejo, la lliçó d'un mestre'

Ahir va morir Xavier Melgarejo, psicòleg escolar, doctor en pedagogia. Havia estat director del Col·legi Claret a Barcelona. Els mitjans li trucàvem cada any quan sortien els resultats de l’informe PISA, perquè ell era especialista en el sistema educatiu finlandès. Melgarejo ens va explicar que l’ofici de mestre tenia consideració social a Finlàndia, que els estudis de mestre no només eren exigents sinó que, tant com la nota, comptava que el futur mestre hagués sigut monitor d’esplai, cap d’agrupament, entrenador de canalla, o sigui, algú que li agradés treballar amb els nens i nenes. Ell deia: “El tresor del país són els nostres fills”.

Ens va explicar que si Finlàndia excel·leix en resultats pedagògics és per un pacte d’Estat de fa més de 50 anys consistent a dir: tenim un veí que és Rússia (eren els anys de la Guerra Freda), un veí que se’ns pot cruspir en cinc minuts el dia que vulgui; fem, almenys que els que se’ns mengi siguem indigeribles. Farem finlandesos.

Melgarejo explicava que als nens d’aquells país no els ensenyaven a llegir fins als 6 o 7 anys, quan gairebé ho demanaven a crits, perquè a la televisió els feien dibuixos animats en anglès subtitulats en finès i es morien de ganes de llegir els subtítols.

Va ser condecorat per la presidència de Finlàndia. Darrerament es mostrava amoïnat per l’extrema competitivitat que veia en els plans d’estudis dels països asiàtics. Considerava que estava creant estudiants infeliços, angoixats i bel·licosos.

Melgarejo ha mort d’un càncer de pulmó als 53 anys. Ell no fumava, i tot indica que la malaltia era genètica. Feia anys que la ballava, però no va deixar mai de treballar amb un somriure. El desembre del 2013, ara fa una mica més de tres anys, Melgarejo va ser en aquest estudi per parlar de l’informe PISA. I al final de l’entrevista va deixar-se anar.

Avui recuperem els darrers minuts d’aquella entrevista. No només com a homenatge al pedagog i a la persona, sinó també com a lliçó del mestre, com a estímul, com a exemple de com algú ha viscut quan ha vist que la vida se li acabava abans d’hora.

7 de desembre del 2013, Xavier Melgarejo explica que el dia que el càncer li va fer deixar la direcció de l’escola, un tsunami li va passar per sobre.

Vídeo:

Xavier Melgarejo: Els nanos de l’escola em van començar a escriure, em van escriure centenars d’alumnes i exalumnes, va ser bestial, vaig tenir un tsunami d’afecte dels pares, una cosa que no es poden ni imaginar... d’escrits de gent que m’escrivia per tot arreu, de dins la comunitat que m’agraïen que havia lluitat per ells, i va ser fantàstic. I suposo que això també em va ajudar molt. I com que jo també vaig agafar aquesta actitud de dir “Mira, doncs quin sentit donem a la vida? Doncs donem-hi un sentit maco”, si ha sigut maco ara, acabem-lo més maco encara, oi? I si no em moro, doncs de conya, no? [riu]. I encara deixaré alguna cosa, i fotrem alguna cosa bona! I si em passa que em moro, almenys tenen vostès la gràcia de Finlàndia, i tenen ‘lo’ altre, i espero que serveixi per millorar una mica l’educació del país.

Antoni Bassas.: Quants anys té vostè, doctor Melgarejo?

X.M.: 50 anys.

A.B.: És creient.

X.M.: Sí, sí. Bé, quan vaig estar en aquest moment que li dic...

A.B.: Es va enfadar amb Déu.

X.M.: Una bestiesa! Però clar... m’hi vaig enfadar però vaig fer una cosa que potser no està bé, però ho explico, que no tinc cap vergonya de dir-ho. Jo havia llegit algunes persones, alguns teòlegs, i també el Vicenç Ferrer, aquest català, valencià, que està a l’Índia, que va fer aquesta fundació, que deia: “Quan passis un moment difícil, si ets creient, parla amb Déu, dialoga-hi, encara que sigui cridant”. I vaig pensar: “Hòstia, i tant que li crido!”. Li vaig dir de tot, i li vaig cridar com no es pot ni imaginar! Però després de cridar-li... jo, per exemple, fixa’t quina cosa, no? He passat 12 anys ensenyant programes de prevenció contra el tabac a l’escola. Perquè a ningú li agafi un càncer. Hòstia! Em toca a mi! Que no sóc fumador! Anda que té collons...

A.B.: Què li va contestar Déu?

X.M.: No va contestar-me. Però després d’acabar cadascuna de les coses que jo cridava, pensava... ostres, tu, però per exemple, amb això... ostres, però si hi ha hagut algun nano que gràcies a això que hem fet, algun dia no passa el que jo estic passant, que xulo que haurà sigut, no? I aleshores, a poc a poc, vaig deixar d’anar cridant. I al final, recordo que això em va passar a la Quirón, cridava una nit que estava sol, va entrar una infermera, dient: “¿Qué chilla usted? ¡Si está hablando con Dios, vaya manera de hablarle usted tiene!”. I em diu: “¿Qué le ha dicho?”. I dic: “Mira, pues que he tenido una vida muy hermosa, y me he dado cuenta ahora”. I me’n vaig adonar, i també vaig pensar... “Coi, hi ha una cosa que no li vull donar, i he fet de tot, i és la meva vida”. Clar, és l’única cosa que et queda al final. I jo, doncs encara que vostès no s’ho creguin, vaig pensar que em va costar molt, però vaig pensar: “Si és el que vols, jo t’ho dono, i fes amb mi el que vulguis”. I a partir d’aleshores vaig sentir-me molt en pau amb mi, i vaig començar a pensar tot aquest lio que han sentit vostès avui, no? Que costa de creure, però és així. I de moment me n’he sortit, i crec que el meu procés m’ha identificat la fe, no me l’ha rebaixada, tot i que és difícil. Jo, per exemple, penso en els meus dos fills que li he dit. I penso què serà d’ells. Però confio que si em passa res, estic segur que Déu no els deixarà de qualsevol manera. Però almenys el que sí que puc fer és lluitar per cadascun d’aquells nens que jo sí que tinc, ara i aquí, que és on estic vivint. I fer-ho amb tota la meva passió i afecte.