L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'L’últim viatge del Carles'

"Va tenir 600 persones pendents de cadascuna de les seves paraules. Les va portar del riure al somriure, del silenci a l’emoció, a la llàgrima, a l’ovació, a la inacabable ovació final"

02/06/2017
3 min

Ha mort en Carles Capdevila. De fet, segur que si avui diguéssim, senzillament, que ha mort en Carles, molta gent ja sabria de qui estaríem parlant. Molta gent que no el coneixia personalment l’ha plorat aquest matí com si se li hagués mort un amic.

A l’ARA estem rebent milers de missatges. Fa un moment que he parlat amb l’Albert Om, amic del Carles des de l’adolescència, i em deia que mai a la vida havia rebut tants ‘whatsapps’ i tants missatges.

Perquè en Carles parlava al cor, des del cor, i per això avui som molts els que ens sentim de dol i se’ns fa estrany, injust, brutal, haver-ne de parlar en passat.

Dimarts 23 de maig, tot just fa 10 dies, en Carles va fer la seva última xerrada en públic. Va presentar el seu llibre ‘La vida que aprenc’ al teatre l’Atlàntida de Vic, que per a ell era com dir a casa. Va fer un esforç molt gran per fer-ho. El vaig anar a buscar a casa seva en cotxe, i el recordo caminant amb alguna dificultat però amb gran determinació, com el que s’obre pas entre les onades. Ho va fer molt bé. Va tenir 600 persones pendents de cadascuna de les seves paraules. Les va portar del riure al somriure, del silenci a l’emoció, a la llàgrima, a l’ovació, a la inacabable ovació final. En aquella darrera conferència, en Carles va acabar demanant a la gent que es diguessin coses maques, que es tractessin amb autoestima. De fet, com si hagués estat fet expressament, l’últim article del Carles a l’ARA es va titular: #diguemnoscosesboniques. Això, el Carles ho deia al final d’una reflexió sobre com ens diem les coses. De com a vegades la gent no som gaire traçuts quan volem expressar sentiments delicats i que ell s’hi havia trobat. Imaginin-se el valor, el coratge, la categoria personal que cal tenir per dir això que escoltaran en públic, sabent que tenia un mal pronòstic.

El darrer viatge del Carles va ser per donar-se a la gent i connectar-s’hi, tot i els dolors físics que començava a notar. Fa un any i mig, quan va deixar la direcció del diari, els dolors eren més aviat al cor. La crueltat i la barroeria amb què s’expressa el poder van amargar la vida del Carles. No és que anés amb un lliri a la mà, era més llest que tots nosaltres i sabia perfectament el pa que s’hi donava, però no s’explicava tanta crueltat inútil, tanta hipocresia. I el dia que va deixar la direcció del diari que va ajudar a fundar, va explicar-ho així de clar la redacció.

Avui és com si algú hagués entrat a casa i hagués tirat a terra una paret mestra. De cop i volta, amb la mort del Carles ens han canviat els espais de cada dia i ens sentim una mica desorientats. Tenia 51 anys i vivia una maduresa professional tan fecunda!

Personalment, el Carles i jo vàrem començar a treballar junts fa 17 anys, quan el vaig portar a l’‘Apm?’. Durant 17 anys, si no hem parlat cada dia, poc n'hi ha faltat, i no me’n sé avenir, d’estar-ne parlant així.

Compartim el mateix dolor, honorarem la seva memòria i agrairem per sempre haver pogut viure, treballar i riure amb el Carles Capdevila i Plandiura.

stats