L'elegància del 'New York Times' quan s'equivoca
BarcelonaCom el carisma, això de l'elegància és un intangible que costa de definir. O d'educar. I, si es té, es mostra en totes i cadascuna de les accions. És allò que reconeixes un ballarí mentre s’espera a la parada del bus, mentre tu et recolzes de qualsevol pòtola manera en aquells bancs inclinats impossibles.
El New York Times ha publicat amb gran èxit de públic i crítica el podcast Caliphat, que explica algunes de les barbaritats perpetrades pel jihadisme. Però en els darrers dies s'ha fet evident que un dels testimonis més potents –un presumpte botxí– era simplement un fabulador. El director del diari ha admès que el seu equip d'editors no va contrastar amb prou zel les afirmacions que hi feia.
A partir d'aquí, l'elegància. Primer, la del director, en assumir la culpa. Recordo quan a El País li va caure una querella –que va perdre– per una informació sobre Jaume Roures. El primer que va fer el director d'aleshores, Antonio Caño, va ser inhibir-se i carregar tota la responsabilitat a la periodista que signava la peça. Aquí, Dean Baquet ha defensat públicament la seva periodista –tot i que l'ha reassignat a altres tasques– i ha deixat que les crítiques es concentrin a la planta noble del diari, on hi ha l'staff més veterà. I, segona elegància, la de recollir la polèmica a les seves pàgines, per incòmoda que fos. El columnista Ben Smith firmava una extensa columna gens amable amb els procediments que havien fallat al diari. El tema, a més, era doblement delicat, perquè un programa com Caliphat pot alimentar la por generalitzada contra tots els musulmans. La narració de fets extrems es justifica per l'interès informatiu, però pot ser vist també com una explotació de la morbositat que acompanyen els relats de tortura i atrocitats. La por ven, però cal administrar-la amb cautela.
