Per què el Poble Espanyol no es va enderrocar

BarcelonaEl Poble Espanyol es va construir en un temps rècord: 13 mesos. Havia de ser un gran museu efímer a l'aire lliure que mostrés l'Espanya més tradicional als visitants de l'Exposició Universal de Barcelona del 1929, però pràcticament un segle després els seus 107 edificis continuen incòlumes a Montjuïc. Al principi es va fer una primera maqueta a partir de fotografies i documentació d'arxiu, però els impulsors del projecte aviat van veure que aquell seria un poble sense ànima i que necessitaven anar als llocs. Dit i fet. Miquel Utrillo, enginyer, pintor, crític d'art i cap del projecte; Xavier Nogués, dibuixant i pintor, i Francesc Folguera i Ramon Reventós, arquitectes, van pujar a un Hispano-Suiza i en un mes van recórrer 600 poblacions de la geografia espanyola. Al cotxe hi duien les maletes, dues càmeres de fotografiar, aquarel·les, una màquina d'escriure... Van fer dos viatges més –de quinze dies cadascun–, i trepitjar el terreny va fer que el projecte canviés de cap a peus. El periple d'aquells quatre homes entusiastes i el making-of de la construcció del Poble Espanyol es poden resseguir des d'avui i fins al 25 d'abril a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

És un misteri per què no es va enderrocar aquell museu efímer, però pot ser que l'entusiasme dels seus impulsors en tingui part de culpa.

"Mai ningú es va atrevir a enderrocar-lo i els arquitectes i tècnics en van tenir cura. Sempre havia de morir però continua allà i crec que en part és per la bona voluntat de la gent", diu l'arquitecta Sandra Moliner, que ha comissariat l'exposició amb Rafel Torrella. Fins i tot l'empresa constructora, Materiales y Obras S.A., especialitzada en formigó armat, es va avenir a fer el poble amb aquest material i no amb fusta com estava previst inicialment. No va ser una feina solitària, perquè s'hi van arribar a implicar 88 empreses especialitzades en motlles, construccions de guix, imitació de pedra i de fusta...

Recorrent l'exposició Un viatge fotogràfic. La construcció del Poble Espanyol es palpa la passió dels quatre aventurers que van fer en un mes més de 20.000 quilòmetres per les carreteres enfangades i plenes de sotracs de principis del segle XX. A l'Arxiu Fotogràfic es pot veure una selecció de 96 còpies digitals dels més de 1.000 negatius del fons reunit per Utrillo. Sovint el cotxe que van utilitzar al llarg del viatge, que duia una banderola publicitària de l'Exposició Universal, apareix a les fotografies perquè sortien disparats dels seients i anaven per feina.

"Portem fetes entre ahir i avui 104 fotografies de coses tan interessants per al poble que cada moment ens convencem que el milloraran i que sense el nostre viatge no hi podia haver poble de debò i tal com ha de ser. En Folguera està fet un geni de l'objectiu; en Reventós, que tot el dia està amb el llapis a una mà i la màquina a l'altra, l'Utrillo prenent notes a tort i a dret i aixecant-nos la llebre, i jo que pobret de mi faig el que puc", escrivia Xavier Nogués el 7 de setembre del 1927 a Lluís Plandiura, president de l’exposició El Arte en España i comissari regi de Belles Arts.

El pare del Poble Espanyol

Hi ha certa controvèrsia sobre la paternitat del Poble Espanyol, però Sandra Moliner afirma bastant convençuda que la idea va ser d'Utrillo. De fet, el 1923 Utrillo adreçava a l'alcalde de Barcelona, Fernando Álvarez de la Campa (nomenat per la dictadura de Primo de Rivera), un avantprojecte de construcció d'un barri de les mateixes característiques amb el nom d'Iberiona. Algunes cartes constaten que Utrillo era un home que no es rendia fàcilment i a qui no li faltaven idees: "Jo vos proposo: llogar un bon òmnibus automòbil de sis pneumàtics, a on en lletres com les del vostre Hotel Colón es llegirà «Exposición de Barcelona. 1929. El Arte en España. Pueblo»", escrivia Utrillo a Planidura el 22 de juliol del 1927 quan intentava convence'l perquè els deixés fer el viatge.

Els quatre homes podien fer més de 300 quilòmetres en un dia. Es llevaven cap a les sis del matí, Nogués feia un esbós de la silueta urbana de la població i, si era un lloc important, a la plaça es dividien en dos grups i recorrien l'indret. Quan es reagrupaven votaven de l'1 al 10 els diferents edificis. La màquina d'escriure i les aquarel·les aviat van desaparèixer perquè ho alentien tot i Nogués va classificar els colors de les parets amb números per després reproduir-los a Barcelona. Cada nit escrivien a Planidura, i Reventós enviava diàriament una postal a la seva família.

D'alguns dels edificis i places tan sols en queda una rèplica al Poble Espanyol perquè els originals han desaparegut. D'altres han estat restaurats i han perdut l'encant que tenien, com la façana d'un edifici de la plaça Major de Riaza els esgrafiats de la qual es van eliminar. Fins i tot hi hagut restauracions, com la del campanar de l'església d'Utebo, destruït durant la Guerra Civil, que han fet servir la còpia del Poble Espanyol com a model.

Alfons XIII fa canviar el projecte urbanístic

Andalusia no havia de formar part del Poble Espanyol. "No era per motius obscurs, sinó perquè aquell mateix any hi havia cimera Hispanoamericana a Sevilla i, per tant, es creia que aquell territori ja estava cobert", diu Rafel Torrella. Tanmateix, durant una visita a les obres, Alfons XIII va fer entendre que aquesta part d'Espanya també s'hi havia d'incloure i es va canviar el traçat urbanístic del Poble Espanyol.

Si a la primera part de l'exposició es poden veure les fotografies amateurs dels dos arquitectes que van fer el viatge, a la segona es mostra la feina dels professionals, Carlos Pérez de Rozas i el fotògraf assignat a la secció artística Juan Manuel Alberti, que van documentar la construcció del Poble Espanyol. Al final hi ha el dia de la inauguració amb el rei Alfons XIII. Potser cap dels presents s'imaginava que un segle després aquell museu a l'aire lliure continuaria existint, encara que no hagués estat ideat per perdurar tant: cada any el manteniment i restauració dels edificis costa entre 300.000 i 700.000 euros.