M’han regalat un mocador coreà; pintura tradicional sobre tela amb motius de plantes i insectes com un obsequi habitual per les celebracions entre amics i familiars. Què és tan bonic en aquest tros de tela? El color, que probablement cap càmera no seria capaç de capturar, aquell groc pujat com el sol de la tarda. I també que la vida s’hi representi en una simbiosi de flors, escarabats, aranyes i papallones, com un prat al pic de l’estiu. Sobre el trosset de seda, el pinzell ha acotat un espai en què res no falta ni res és sobrer perquè el món s’hi troba en harmonia. La mirada dels mestres antics -que en aquest cas concret és curiosament una dona, Shin Saimdang- accepta tot el que hi ha, percebent l’entorn des de la plenitud, acceptant la imperfecció i el caos vibrant com la regla de l’existència. Els tres llibres que Gustau Muñoz ha publicat al llarg d’aquest any 2019 - Corrents de fons (Lletra Impresa), El vertigen dels dies (L’Avenç), La vida dels llibres (Afers)- tenen aquesta mateixa mirada. Peces breus i soltes que van creant un tapís, capaç de transmetre una mena de totalitat inconclusa, el batec de la vida mateixa. Tal com diu l’autor davant d’un paisatge de la serra de Mariola, embadalit per la calma que li transmet la natura, “els estels que es veuen tan nítids, conviden al pensament serè”.

Una distància compromesa

Aquesta serenitat, Muñoz aconsegueix convertir-la en una actitud vital. Ens parla des del respecte màxim davant la diversitat, des d’una contemplació que és capaç d’assumir i de processar les contradiccions més grans. La seva és una distància compromesa, cosa que és extremadament difícil d’aconseguir. Apunta el que hi ha, sense un garbellat previ, però ho fa amb tanta seriositat que cauen tots els miratges. La fascinació fàcil resulta impossible, igualment com un rebuig còmode. Allò que és lleig, perillós o preocupant també ha de ser-hi inclòs. “Cal recordar aquestes coses? És de bon gust? Potser seria millor oblidar els episodis foscos”, reconeix, mentre s’endinsa com pocs als fonaments del pensament ultraconservador espanyol, per exemple.

Segons com, aquesta actitud tan serena de Gustau Muñoz molesta. No estem pas acostumats a veure’ns reflectits com a societat en un espill tan clar, lúcid i calmat. Els seus apunts a voltes tenen el to d’un informe notarial. Es tracta d’una informació sempre objectivable i comprovable, llistat de noms i fets, que llavors fa reflexionar. Som davant d’una crònica de quotidianitat, un dia a dia fet de lectures i d’implicació molt directa en la vida política.

Sobta en positiu que algú amb el compromís tan clar i els ideals definits i defensats, sàpiga mirar-se l’entorn amb aquesta serenor reconfortant. Muñoz ens ofereix els detalls amb l’obsessió científica de documentar cada impressió, de preservar la mirada objectiva i guarda la fidelitat als fets d’un historiador entrenat. Aquesta recopilació d’anècdotes, però, fa difícil de copsar per quin motiu aquest autor és tan valuós. Resulta difícil de detectar la seva conscient renúncia a una síntesi, a una destil·lació d’essències.

Muñoz ens ofereix, no pas la resposta a la pregunta de qui som -sobren aquesta mena de definicions avui dia-, sinó com som. La cultura catalana, amb el seu desenvolupament pluricèntric, amb la seva diversitat interna, és com el meu mocador coreà de color groc daurat. Cada gest, cada persona hi són anotats, registrats, percebuts, sense jerarquies prèvies. “Tot precari i tendre, tot improvisat. Res de sòlid i durador”, aquest és el nostre món. Vivim en un dia a dia ple de tensions, amb algun encert i moltes derrotes. Però el conjunt és tan magnífic com un prat en ple estiu: tot batega de vida.