Saladrigas entrevista Maria Aurèlia Capmany
Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsEn l’àmbit de les lletres catalanes és coneguda amb el nom de Maria Aurèlia o Aurèlia i prou. L’Aurèlia em rep xuclant un puret curt que li penja dels llavis ressecs. A fora plou a bots i barrals, sense parar, des d’anit, i les ratxes de vent fan tamborinar les gotes enormes contra els vidres, que emeten una cantarella de planys. La corpulència de la Maria Aurèlia es projecta sobre qualsevol racó d’aquest sobreàtic atapeït de llibres, alguns quadres de pintura moderna, piles de papers, paquets de tabac aquí i allà. Tot plegat configura una aparença de desordre ordenat, caldejat per la vida que es palpa en aquestes parets descolorides pel fum de tant tabac consumit, de nombrosos alens que aquí s’han desprès enfervorits en discussions i festes de tota mena, de gent amiga que entra i surt del pis com si fos casa seva. L’Aurèlia aspira el fum del puret i beu un glop del got de whisky. Després encreua les cames i m’afusella amb els ulls grossos, fiblats per la ironia, de guineu astuta. -Molt bé, d’acord, parlem de la meva obra de creació, que ha estat i és un testimoniatge i una acusació. Així és com la veig i la defineixo. Vaig prendre consciència ben aviat, potser per pertànyer a la generació dels qui vam viure la guerra amb intensitat, que em trobava incrustada en un món injust però que es podia redreçar. Tota la meva obra està farcida d’elements de conscienciació. El que passa és que l’obra, com a producte d’art, té molta importància per a mi, i per això les meves novel·les no són mai pamfletàries, sinó que responen essencialment a la creació d’un món. No pas un món de característiques exclusivament personals, com ho és el d’Espriu, ni tampoc coherent com el seu, però si algú s’entreté a llegir la meva obra en ordre cronològic, observarà que entre llibre i llibre hi ha una enorme il·lació. [...] Si hagués nascut, com Virginia Woolf, en la societat anglesa del segle XIX, l’Aurèlia hauria estat dona tota d’un peça i, evidentment, no hauria patit, com l’autora de Mrs. Dalloway, el desesperat complex d’angoixa que l’abocà a la bogeria. La Capmany fuma impàvida i no vacil·la ni tan sols en l’error. És com la Woolf un caràcter, una intel·ligència reflexiva però mediterrània. I un se sent atret per ella, pel seu racionalisme, per l’agudesa analítica, per haver donat a la literatura el personatge inoblidable de Jeroni de Campdepadrós, per ser novel·lista de geni i escriptora de circumstàncies, per la constància inalterable, per esperit en alerta permanent, per la sinceritat matisada a vegades per una capa gris de vel·leïtat, pels entusiasmes i les fòbies, perquè quan abandono el sobreàtic atapeït de llibres, de papers, d’atmosfera viciada i càlida, en aquesta nit de primavera hivernal, plou amb ràbia i em mullo a consciència. Hélas!
