Crec que el món -el món lector- es divideix entre els que han llegit amb entusiasme El Petit Príncep i els que no. Els que pertanyem al primer grup hem tornat cíclicament al llibre d’Antoine de Saint-Exupéry, sigui amb relectures, sigui amb converses que recreaven les paraules del petit visitant procedent dels estels. Amb prou feines entenem que hi hagi algú a qui no li agradi El Petit Príncep, que el trobin un llibre infantil tediós i incomprensible per als nens. Però El Petit Príncep no és un llibre infantil, encara que defensi simbòlicament el punt de vista de qui encara no ha estat espatllat per la ceguesa adulta.

La breu novel·la il·lustrada de Saint-Exupéry és un talismà que comprimeix, en unes quantes pàgines, tota la condició humana. I, en conseqüència, aquest talismà convoca la solitud, l’amor, l’amistat, l’esforç i, especialment, la capacitat de veure la vida sense moralismes ni dogmatismes. És una invitació a l’aventura espiritual en la qual es comprova l’afany d’un home d’acció com Saint-Exupéry per arribar a llunyans horitzons contemplatius. L’acció necessita la contemplació; la contemplació exigeix l’acció: el testimoniatge d’aquest continu transvasament és a l’origen d’alguns dels millors documents de la cultura.

L’existència d’Antoine de Saint-Exupéry va ser fascinant, contradictòria, perillosa. Com molts pioners, en el seu cas de l’aviació, sembla que no tenia un dibuix gaire clar de les fronteres entre la vida i la mort. Un altre llibre seu, Vol de nit, descriu a la perfecció aquest relativisme que porta els seus practicants a entendre l’existència com una contínua prova iniciàtica. Saint-Exupéry va ser tota la seva vida un nàufrag. Són nàufrags, també, en el seu text més cèlebre, l’aviador perdut al Sàhara i el petit príncep que passeja pel firmament. Nàufrags a la recerca d’una veritat que encara no ha perdut la innocència.