Estils 22/07/2018

Et falta dosi de verd?

L’estiu és el moment ideal per posar remei al cada cop més comú trastorn de dèficit de natura

Natàlia Costa
5 min
Et falta dosi de verd?

Estar connectat amb la natura no és cosa d’un dia, ni d’un estiu, sinó del dia a dia, tal com recomanen els experts. Però si anem escassos de contacte natural, aquestes setmanes de vacances poden ser una bona ocasió per iniciar-se i intensificar les abraçades verdes per tal de tornar-li al cos tota l’energia que la natura li dona i allunyar qualsevol possibilitat de patir el trastorn per dèficit de natura (TDN) sense saber-ho.

Isabel Pellicer, doctora en psicologia social, especialitzada en psicologia ambiental i de les organitzacions -de la UAB, la UB i professora col·laboradora de la UOC-, explica que aquest trastorn fa referència als efectes sobre les persones i especialment les criatures que tenen poc contacte amb la natura. El professor de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i l’Esport (FPCEE) Blanquerna Lluís Botella assegura que tot i que no està tipificat ni reconegut mèdicament, es tracta d’un trastorn nou i “hi ha qui diu que s’hauria de considerar” mèdicament. Per això detalla algunes de les repercussions que pot patir el nostre cos per culpa de la falta de verd: “Es pot patir un ventall de símptomes físics i emocionals molt lligats a la resposta fisiològica a l’estrès prolongat com la irritabilitat, alguns problemes d’atenció, apatia, problemes del son, canvis d’humor, ansietat, hipovitaminosi D, obesitat, problemes respiratoris i miopia”, detalla Pellicer, a banda de trastorns d’atenció, hiperactivitat i disminució de la capacitat creativa.

Per la seva banda, Botella avisa que, a la llarga, viure totalment al marge de la natura pot comportar alienació i desregulació de cicles naturals, que pot comportar conseqüències greus. Al ser un trastorn nou, dia a dia es coneixen més al detall les conseqüències del dèficit de natura “però sí que hi ha països, com els nòrdics, on davant d’alguns quadres clínics ja s’estan fent prescripcions mèdiques de reconnexió amb la natura”, explica Pellicer. És per tot això que es pot concloure clarament que la natura ens fa bé.

Els nens, més afectats

El primer que va utilitzar l’expressió trastorn de dèficit de natura va ser Richard Louv el 2005 al llibre Last Child in the Woods, en què parlava de les conseqüències que els nens passin cada cop menys temps a l’aire lliure. “Clarament el TDN afecta més les criatures”, diu Pellicer, perquè són els més vulnerables, ja que estan en fase de desenvolupament físic i psicològic. “És precisament durant la infantesa quan es desenvolupen les capacitats i competències que ens permetran relacionar-nos amb l’entorn i el que hi succeeix la resta de la nostra vida”, concreta, ja que és aleshores quan som més sensibles a qualsevol dèficit. A més, hi ha el factor de la tecnologia, ja que aquests infants estan més acostumats a “mirar i interpretar pantalles que a mirar i interpretar entorns naturals”. La ciutat no permet mirar lluny, ni gaudir d’aire net, està plena de sons artificials i els infants no tenen la llibertat d’experimentar autònomament.

Font de benestar

Però, què té la natura que resulta tan necessari? La natura ens proporciona benestar i equilibri, i ajuda al desenvolupament motor, sensitiu i psicològic de les persones. En el cas de la població infantil ajuda a prevenir l’obesitat, la miopia i els problemes respiratoris, diu Pellicer. “Cal ser conscients que és un recurs que pot millorar o prevenir desordres en el nostre funcionament psíquic i físic”. Recorda que ja fa temps que s’aconsellen les passejades o diferents immersions en la natura per reduir l’estrès i augmentar el bon humor i l’optimisme. “Sovint parlem de les aromes dels entorns naturals com els boscos i de la seva vegetació, aromateràpia en estat pur, que pot ajudar a disminuir els problemes respiratoris causats per la mala qualitat de l’aire de les grans ciutats, per exemple”, i recomana també la contemplació de certs elements naturals o paisatges, que ajuda a la relaxació i la contemplació. Botella adverteix: “Probablement podem estar eternament sense conviure amb la natura, però a la llarga els canvis que experimentaríem serien significatius i, en molts sentits, molt negatius”.

Falta de vitamines a ciutat

Botella considera que aquest trastorn no és necessàriament del primer món. “De fet les condicions de vida d’algunes grans ciutats del primer món sovint inclouen un cert contacte amb la natura, o formes urbanes de natura, com parcs i espais recreatius més o menys naturals”, diu, “cosa que en algunes ciutats de països menys afavorits és absolutament inexistent”. Per exemple, Londres o Nova York tenen espais considerables de parcs urbans, com el Central Park, que ocupa un 14% de la superfície de Nova York. Per a Pellicer aquest trastorn és propi d’aquelles societats que culturalment han transformat els seus hàbits i han afeblit els vincles amb la natura, d’aquelles societats que no han trobat un equilibri entre els espais verds i els urbans. “És una epidèmia generalitzable a totes les societats que han perdut la relació i el contacte amb l’entorn natural”, per a les quals la vida urbana implica estar permanentment en nivells d’activació elevats i en un entorn construït. Posa com a exemple la falta de vitamina D que estem començant a patir els urbanites mediterranis: està comprovat que tot i tenir moltes hores de sol, el nivell de vitamina D3 en sang disminueix any a any a causa dels canvis en els hàbits de vida. “La vitamina D, a banda de ser necessària per al correcte funcionament de l’organisme, intervé, entre altres, en l’estat d’ànim”, avisa, i afegeix que la disminució d’aquesta vitamina, que principalment ve del sol, és conseqüència directa de viure en ciutats grans com Barcelona, on la contaminació ambiental i la forma de vida, el comportament i l’alimentació fan que els nostres cossos no l’absorbeixin de manera òptima. L’únic que cal és abraçar-se ben sovint als arbres i l’estiu és un molt bon moment! Fàcil, no?

És fàcil reconnectar

La bona notícia és que per combatre aquest trastorn no calen grans esforços i és suficient amb un canvi d’hàbits; segons Isabel Pellicer. “Podem començar per tornar a connectar amb la natura mitjançant els entorns naturalitzats que tinguem a prop”. Cal un contacte sostingut i freqüent, un parell de cops per setmana o com a mínim un cop a la setmana, tot i que en la mesura del possible seria ideal fer-ho diàriament. Hi ha diferents idees que podem seguir, però atenció: no donar-hi continuïtat no servirà de gaire:

• Localitzar un entorn naturalitzat pròxim: n’hi ha prou amb un jardí, un parc, un bosc o un hort.

• Envoltem-nos de verd i evadim-nos del trànsit,els sons de la ciutat i la massificació.

• Passejar, córrer, llegir i meditar en aquests espais verds,sense la presència d’intermediaris.

• Realitzar excursions periòdiques a la natura,especialment amb els nens.

• Recuperar tradicions com les col·leccions de minerals,de fulles, o els terraris o aquaris.

• Fer activitats d’observació, per exemple d’ocells,o núvols, o muntar una estació meteorològica domèstica.

Cal repensar el model de ciutat

Tenint en compte aquest trastorn i el fet que no sempre estarem de vacances per reconnectar amb la natura, per als investigadors és necessari repensar el model de ciutat i la manera de viure-hi. “Cal tenir en compte no només la funcionalitat de les ciutats, sinó les necessitats dels seus habitants pel que fa a poder garantir la qualitat de vida”, detalla Pellicer, mentre que Botella consideraria ideal “una ciutat sostenible, ecològicament integrada i natural des de tots els punts de vista, fins i tot estètic”. Ells no són els únics, ja que aquest és un tema en investigació a l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA-UAB) en col·laboració amb el Worldwatch Institute (WWI), amb seu a Washington. La investigadora Roser Maneja, involucrada en la investigació, assegura que els espais verds urbans “poden tenir un paper molt important en el benestar i la salut dels ciutadans, però encara hi ha un llarg camí per recórrer”, assegura. “Els responsables polítics hi tenen un paper clau”, urgeix Maneja, que detalla que aquests han de tenir la voluntat de fer-ho i trobar la manera d’aplicar-ho.

stats