Un català mundial: Robert Gerhard

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsEls telegrames ens assabenten d’un nou triomf de Robert Gerhard; aquest cop en un concert donat a Amsterdam. L’alta naixença del rei En Jaume, cantata la lletra de la qual és deguda al poeta Josep Carner; hi ha tingut la mateixa acollida que poc abans a Viena on l’il·lustre compositor català s’havia vist atorgar el premi anyal del Concurs Internacional de Música; és a dir, la distinció més alta que pot donar-se en el món musical dels nostres dies, tant per la qualitat del jurat, com per la dels concursants, que són els capdavanters de la música de tot arreu del món. L’èxit d’Amsterdam, com el de Viena, projecta la claror de la fama damunt la figura del mestre català, i de retop, el nom de Catalunya hi és associat. Homes com Gerhard donen a la nostra pàtria, incomparablement, més de prestigi que tot el que pugui llevar-nos les gestions de polítics incultes. Gràcies als pocs que, com ell, mantenen el valor universal de la nostra particularitat, el balanç encara és favorable a Catalunya en el camp internacional de l’honor i de la cultura. I és aquesta glòria que volem retreure avui i amb ella coronar ensems l’eminent músic i la pàtria que l’ha vist néixer. Mirador, a més, té una raó per sentir-se orgullós de l’anomenada d’aquest compositor, el qual, a la vegada, des de les nostres columnes s’ha revelat un excel·lent escriptor i un crític solidíssim. Dins la personalitat de Robert Gerhard, el dilema famós d’“inspiració o intel·ligència” es resol essent “la inspiració de la intel·ligència” i així, com dos temes marxant ensems, teixits per un ferm contrapunt, inspiració i intel·ligència serveixen cadascun de fons a l’altre. D’aquest feliç trobar-se prenen el seu origen les obres del compositor que admiren tant durant l’anàlisi, com encisen durant la seva audició directa. Car només hi ha una bellesa, en art, que no sap marcir-se: aquella que, recomanada pel sentit, es veu confirmada per la raó. La resta és flor d’un dia, i, encara, si ens examinéssim bé la consciencia, hauríem de confessar que ni aquest dia ens causà una joia plena; perquè sovint, distretament, diem bo allò que és simplement ensucrat, per l’esma d’infant que tarda a morir-se dins l’home més evolucionat i exigent. Ara sols manca una cosa: que els catalans puguem fruir les magnífiques sonoritats de la cantata. Que aquestes línies de veus i d’instruments bastint un edifici de llei catalanesca, es dibuixin dins alguna sala de concerts nostra. I llavors associarem als meravellosos versos de Josep Carner, les subtils i acerades evocacions sonores de Robert Gerhard, poeta i músic que són dels pocs ismes que uneixen el nostre país al continent de la cultura humana.