Fills perfectament maleducats

Un dels articles que més lectures ha tingut de la història de l’ARA és una entrevista de Lara Bonilla a la periodista Eva Millet. Especialitzada en temes d’educació, Millet va fer diana amb un llibre sobre la “hiperpaternitat”. Tots sabem el que és, però ningú de nosaltres ens hi volem reconèixer. Millet recomanava que deixem de preguntar-ho tot als nens, perquè una família no és una institució democràtica. La responsabilitat dels pares és, doncs, fer de pares. Dialogant, però sense quedar esclavitzats pels nostres estimats emperadors. L’encert de Millet és recordar-nos on és la justa mesura, el sentit comú, l’equilibri tan desitjat i tan fugaç. Ara Millet ha escrit un nou llibre en què observa els “hipernens” i torna a encertar-la: “Prefereixo que el meu fill digui bon dia i gràcies que no que toqui el piano als 5 anys”. Les millors idees tenen sovint aparença d’obvietat. Millet té aquesta capacitat. Posa davant del mirall moltes mares i pares sobreprotectors capaços d’asfixiar els nens procurant la seva perfecció acadèmica, esportiva, física. Aquests hiperpares aconsegueixen hipofills, adolescents que simulen vides perfectes a Instagram. Paisatges meravellosos, somriures impostats, cabelleres impecables. Si volem fills amb capacitat d’adaptació i resistència a la frustració, els haurem de convertir primer en ciutadans ocupats per ser i no per semblar. Ensenyar-los a respectar-se i respectar. I com que avui neva, que comencin per fotografiar el voltant i no fer-se una selfie.