Josep Lluís Vázquez Borau: camí interior

BarcelonaQuan tenia dotze anys -a finals de la dècada de 1950-, i empès per la dinàmica de l’Escola Claret de Barcelona, ell ho tenia clar: volia ser missioner. Les seves ganes eren tan fortes que, dos anys després, el mateix Pere Casaldàliga, en aquell temps pare espiritual de l’escola, el va frenar. No hi havia pressa. Als setze, li regalen el llibre de Jean-François Six sobre l’itinerari espiritual de Charles de Foucauld i el cor se li sacseja. “El seu testimoni marcarà del tot la meva vida”, explica Josep Lluís Vázquez Borau, autor prolífic -amb un centenar de títols-, professor jubilat de religió en diferents instituts de secundària i fervent defensor del valor de la paraula i del diàleg que no exclou, sinó que exalta, el silenci.

“En el silenci ens descobrim, veiem amb més claredat la pròpia vida, el que fem i deixem de fer, la qualitat de la nostra existència. El silenci condiciona l’equilibri, és com un pedagog que ens ensenya a escoltar-nos i a escoltar els altres. És gràcies al silenci contemplatiu que ens obrim al sentit de les realitats valuoses. Quan cal silenci per fer-nos càrrec d’una determinada realitat, és que està en joc alguna cosa profunda que ha de ser captada en bloc, sense aferrar-se als detalls”, confessa, explicant per què es va sentir atret per Charles de Foucauld (1858-1916), figura cabdal de l’espiritualitat cristiana del segle XX a la qual ha dedicat nombrosos llibres. L’últim, La espiritualidad del desierto con Carlos de Foucauld (San Pablo), es va presentar dimarts a Barcelona. Un testimoni, el de Foucauld, que se li projecta en els primers anys de joventut, mentre estudiava al seminari i coneix el pare Estanislau, el carismàtic ermità i monjo de Montserrat. “La imatge interior que tenia de Charles de Foucauld se’m va projectar en aquell ermità a la seva cova de Montserrat, i des de llavors es va convertir en el meu pare espiritual”. L’ensenyament del pare Estanislau era concís: “Fes silenci”. Un silenci que no implica allunyament de la vida social, sinó aprofundir-hi amb una consciència desperta, atenta. “La nostra oració -explica Borau fonamentant-se en l’exemple de Foucauld- ha de ser concreta com la mateixa vida. Es tracta de viure amb la mirada conscient. La gran intuïció de Foucauld és la de no separar, com si es tractés de dues persones diferents, el Jesús que neix pobre i es guanya la vida com a fuster del Jesús que predica que una altra manera de viure és possible”.

Immersió a la família de Foucauld

Vázquez Borau passa la joventut a França, on coneix el pare René Voillaume (1905-2003), una figura important que va transmetre l’herència espiritual de Foucauld i va fer-la fecunda en famílies religioses que han anat creixent al llarg del temps, com els Germanets de Jesús o els Germanets i Germanetes de l’Evangeli. Voillaume també va impulsar diverses associacions i moviments sacerdotals i de laics, a partir dels escrits i intuïcions del místic francès.

En aquella intensa època de recerca i viatges, Borau també va visitar l’italià Carlo Carretto, un altre nom important de la família espiritual de Foucauld, que va viure deu anys a Tamrasset (Algèria) i que des del 1965 es va establir a Spello (Itàlia), en un monestir abandonat on havia començat la vida comunitària una nova fraternitat dels Germans de l’Evangeli. Aviat, el prestigi de Carretto va començar a atreure a persones al lloc, creients o no, per trobar-se interiorment. Des de llavors la comunitat es va convertir en un lloc d’acolliment, oració i reflexió.

Tocat per aquest testimoni, i després de passar una temporada a Beni Abbes (Algèria) -on Foucauld va establir la seva ermita durant dues dècades, no per allunyar-se de tot i de tothom, sinó per viure entre la població autòctona, servint-los, i nodrint-se també del desert-, Vázquez Borau va començar l’experiència de capellà a Roquetas de Mar (Almeria). Hi va fundar una comunitat amb joves i famílies del poble, amb fraternitat d’acollida i pregària amb Foucauld com a referent. Va ser un germen que, dècades després, el 2006, va donar lloc a la Comunitat Ecumènica Horeb Carles de Foucauld, amb seu a Barcelona, ciutat a la qual va tornar fa trenta anys. Una època, la del seu retorn a casa, que va passar també per la difícil elecció de deixar el sacerdoci, sense abandonar per això res del que havia cregut.

Mirar enrere

Casat i amb un fill, a partir de llavors es dedicarà a l’ensenyament entre adolescents, una tasca que el fa començar a escriure i a doctorar-se primer en teologia i després en filosofia. Des de llavors, acumula llibres (“escriure, per a mi, és la manera que he trobat de fer silenci”), obres, moltes d’elles, amb una finalitat pedagògica i en les quals introdueix diverses religions del planeta, parla de testimonis que l’han marcat -amb Foucauld en primer lloc, però també Ghandi, Nedoncell, Kolbe o Casaldàliga- i reflexiona sobre l’espiritualitat, el fet religiós, les sectes i la no-violència, temes pels quals sempre ha demostrat interès.

Mirant enrere, quan explica el seu testimoni de vida, conclou: “Només al final del camí, com si estiguéssim a la part alta d’una muntanya i miréssim el trajecte recorregut, sabrem quina ha estat la nostra vocació. Molts esdeveniments revelen el seu sentit una vegada passats. Aparentment no tenen connexió, però, de sobte, descobrim un fil conductor. Ens semblaven esdeveniments deslligats entre si i ara descobrim que formen part d’una línia precisa. Ara, en el moment present, només ens toca viure adequadament cada moment de la nostra història, escoltant la veu de Déu que ens parla a través dels esdeveniments. Per a això és necessari el silenci contemplatiu. Només al final de la nostra existència començarem a saber qui som. I només al final de la història sabrem realment qui és cada persona, ja que la vida de les persones i dels esdeveniments estan plens de sentits ocults dels quals tan sols descobrim alguns aspectes. Per això és tan important no jutjar a ningú”.