Una destrucció familiar arrela al Teatre Lliure

Barcelona“Si mireu el vent d’on ve / veureu el pomer com dansa / si mireu el vent d’on ve / veureu d’on dansa el pomer”, fa la Cançó de les pometes del músic valencià Paco Muñoz. La melodia infantil, dolça i cadenciosa, xoca amb la brutalitat en la qual habiten la Irene (Emma Vilarasau) i el seu germà Len (Eduard Farelo) en una Anglaterra rural, inhòspita i crua. Titulada Comfort me with apples i traduïda al català com Si mireu el vent d’on ve, la seva és una història de solitud i desolació que prové de la novel·la homònima de l’escriptora britànica Nell Leyshon. L’adaptació teatral del llibre, dirigida per Fernando Bernués, arriba dimecres vinent al Teatre Lliure de Montjuïc.

“Estem modelats pel que ens envolta”, afirma Leyshon, que va escriure l’obra el 2005 basant-se en les seves experiències durant l’adolescència. “Em vaig traslladar a un poble on no hi havia famílies riques. La gent vivia com animals i gairebé era analfabeta”, recorda l’escriptora, que és autora també d’altres novel·les com Color de llet (Angle, 2017). D’aquelles vivències de joventut en va sorgir la necessitat de parlar “de la brutalitat i la crueltat que es viu a les granges” a través dels vincles entre la família de la Irene, formada pel seu germà i els dos fills bessons d’ella, interpretats per Laura López i Lluís Marquès. La seva quotidianitat es trenca amb l’arribada d’un cinquè personatge encarnat per Claudia Cos. L’obra també posa de manifest les diferències entre les coses que els personatges diuen en veu alta i les que els passen pel cap. “Vull que els espectadors adoptin el paper d’un detectiu i, mitjançant pistes, vagin descobrint tot el subtext de l’espectacle”, diu l’escriptora. El muntatge es governa, en gran part, pels silencis. Segons Bernués, “és un espectacle enigmàtic i amb molta austeritat del llenguatge, perquè l’obra es basa en la insinuació”.

En aquesta línia, Vilarasau subratlla com un dels valors de l’obra que “els personatges no expliquen què els passa, simplement passa”, i destaca també la incomunicació que hi ha entre ells com un dels engranatges de la història. “Tenen relacions molt complicades. Es necessiten i no es troben, no empatitzen. És el relat d’una família que s’autodestrueix”, descriu l’actriu.

Les herències del passat i, sobretot, els vincles amb la terra ofeguen els personatges del muntatge, que viuen de cultivar pomes. Aquesta fruita serveix a Leyshon per portar a escena una de les seves obsessions, la relació dels éssers humans amb la terra. “Hi ha milions de metàfores bíbliques amb les pomes -assegura l’escriptora-. A Anglaterra forma part del folklore i hi ha moltes supersticions al voltant d’aquesta fruita”. A escena, les pomes hi apareixen a través d’una escenografia que vol transmetre “la poètica i el lirisme de l’escriptura embriagadora de Leyshon”, subratlla Bernués. Però les fruites de l’escenari tenen múltiples significats. “Representen el viatge de la innocència a l’experiència, com també la relació de les persones amb la naturalesa”, revela l’escriptora.