FICCIÓ
Mèdia 29/12/2017

El 2017 en sèries: les dones agafen embranzida

Les ficcions amb personatges femenins potents han sigut un dels eixos de l’any seriòfil

Alejandra Palés
7 min
El 2017 en sèries:  les dones agafen embranzida

BarcelonaEl 2017 serà recordat, seriòfilament parlant, per la irrupció de ficcions comandades i protagonitzades per dones. L’any en què Donald Trump ha assumit la presidència dels Estats Units, el feminisme s’ha deixat veure i sentir tant a la petita pantalla -amb ficcions que aborden temes com la desigualtat de gènere- com a fora, amb les protestes al carrer i a les xarxes.

Inscriu-te a la newsletter Sèries Totes les estrenes i altres perles
Inscriu-t’hi

Les nouvingudes han compartit protagonisme amb ficcions consolidades i retorns il·lustres com Twin Peaks. Aquestes són 10 de les propostes seriòfiles que han marcat l’any.

‘The handmaid’s tale’

El malson del masclisme institucionalitzat

La guanyadora de l’Emmy al millor drama ha sigut un dels èxits d’un 2017 marcat per les denúncies d’assetjament sexual a la indústria del cinema i la televisió. El món distòpic de Gilead, en què les dones han perdut els seus drets i només són valorades per la seva capacitat reproductiva, té connexions amb l’actualitat i, de fet, diversos moviments feministes dels Estats Units han adoptat la vestimenta de les criades de la sèrie -la capa vermella i la còfia blanca- per a les seves accions reivindicatives, com per exemple quan al juny un grup de dones van protestar davant del Capitoli per les retallades en el finançament de Planned Parenthood, el servei de planificació familiar dels Estats Units. El llibre de Margaret Atwood en què es basa la sèrie ha viscut una segona vida arran de l’emissió de la ficció de Hulu.

‘The good fight’

Un ‘spin-off’ que justifica les segones parts

La nova sèrie de Michelle i Robert King, responsables de The good wife, és la constatació que les segons parts també poden ser bones. A ' The good fight' (CBS), els guionistes recuperen un dels personatges més carismàtics de la seva predecessora, l’advocada Diane Lockhart, interpretada per Christine Baranski. La ficció, que es pot entendre com un comentari a peu de pàgina dels Estats Units de Donald Trump, s’inicia amb una escena que parla directament de l’elecció del magnat com a president. Igual que The good wife, la sèrie està estretament lligada a l’actualitat, amb referències, entre altres qüestions, als problemes racials del país. L’estrena de la segona temporada està prevista per al mes de març, i a Espanya es podrà veure a través de Movistar+.

‘Big little lies’

La foscor darrere del joc de les aparences

El concepte de sororitat elevat a la màxima potència. 'Big little lies' (HBO), creada per David E. Kelly, mostra la foscor de l’assolellada Califòrnia i l’idíl·lic poble de Monterrey, amb el pont de Bixby, que creuen habitualment en cotxe les protagonistes, com a símbol. Les cases perfectes on viuen els personatges interpretats per Reese Witherspoon o Nicole Kidman, que també són productores de la sèrie, són les façanes perfectes d’unes vides molt més problemàtiques del que podria semblar a simple vista. Tot i que en principi havia de ser una minisèrie -els seus set capítols estan basats en una novel·la de Liane Moriarty-, la cadena ja ha confirmat que en farà una segona temporada amb les seves actrius principals i amb la incorporació de la directora britànica Andrea Arnold, responsable de la pel·lícula Fish tank.

‘Master of none’

Una comèdia amb humor i sensibilitat

Una comèdia amb un segell personal i íntim gràcies als guions d’Aziz Ansari i Alan Yang. La seva segona temporada, estrenada aquest any, és la confirmació que la sèrie de Netflix ha esdevingut un dels referents de les noves comèdies nord-americanes, que barregen l’humor amb un pòsit de nostàlgia. El retorn de Master of none (Netflix) és un homenatge a la cultura italiana, de la seva gastronomia al cinema, amb referències clares a pel·lícules com El lladre de bicicletes, de Vittorio de Sica, i L’eclipse, de Michelangelo Antonioni.

Més enllà de les picades d’ullet a la cultura popular, la sèrie protagonitzada per Ansari ha destacat per l’episodi Thanksgiving, escrit per Ansari i Lena Waithe, que interpreta el paper de la Denise, l’amiga lesbiana del protagonista Dev. L’episodi fa un repàs a 30 anys de celebracions del Dia d’Acció de Gràcies a casa d’ella. Una excusa que serveix per veure moments fonamentals de la vida de la Denise i de la seva relació amb la seva família i el seu millor amic. La tercera temporada encara trigarà a arribar -tant Yang com Ansari consideren que necessiten noves experiències abans de posar-se a escriure la nova entrega-, així que hi ha temps per posar-se al dia amb una comèdia que ara mateix només té 20 episodis.

‘Halt and catch fire’

Els perdedors reclamen el seu dret a existir

El drama de l’AMC és exemple de sèrie respectada pels crítics però poc seguida pels espectadors, tot i comptar amb una base de defensors acèrrims. La sèrie sobre un grup de somiadors que volen revolucionar el món de la informàtica a mitjans dels 80 amb la creació dels primers ordinadors personals ha tancat la paradeta aquest any. L’últim episodi, doble, és una reflexió sobre aprendre a dir adeu. Halt and catch fire deixa com a herència seriòfila una parella de dones, la Donna (Kerry Bishé) i la Cameron (Mackenzie Davis), que van començar sent secundàries i han acabat reivindicant-se com les autèntiques protagonistes d’aquest drama sobre grans perdedors.

‘The deuce’

David Simon i la cultura del porno

El Nova York més brut i brutal dels anys 70 és el fil conductor de 'The deuce', la sèrie amb la qual David Simon tornava a la televisió després de Show me a hero, també per a la HBO. Entestat a explorar la part fosca de la societat nord-americana, el creador de The wire s’ha tornat a reunir amb George Pelecanos per parlar de la lògica capitalista que envolta la indústria del sexe i la pornografia. Maggie Gyllenhaal, que interpreta la prostituta Candy a la sèrie, una de les protagonistes d’aquest relat coral, va lluitar per ser inclosa com a productora en el projecte per assegurar-se que les seves opinions eren tingudes en compte a l’hora d’explicar aquesta història que parla de misogínia, explotació sexual i alliberament.

‘The marvelous Mrs. Maisel’

Una dona a la recerca de la seva veu còmica

Tot i que no deixa d’intentar-ho, Amazon encara no pot competir a nivell d’impacte amb Netflix. Per això ha de confiar en productes que, tot i que potser no són per al gran públic, sí que encisen la crítica, com ja li va passar amb Transparent, probablement la seva ficció més icònica. Amb la nova sèrie d’Amy Sherman-Palladino passa més o menys el mateix, especialment pel seu toc clàssic que pot allunyar algun espectador. 'Marvelous Mrs. Maisel', el relat de com una mare de família dels anys 50 acaba pujant als escenaris per convertir-se en monologuista, ha entrat en la lluita pel Globus d’Or com a millor comèdia i li ha servit a la seva actriu principal, Rachel Brosnahan, per tenir el seu primer paper protagonista, després d’anys com a secundària.

‘GLOW’

Malles i lluita lliure per parlar d’empoderament femení

Un grup de 12 dones s’aferren a un programa de televisió de lluita lliure femenina per trobar el seu lloc al món. La premissa, inspirada en un format televisiu real que va fer furor als anys 80, semblava arriscada, però Netflix va aconseguir que es convertís en una de les sorpreses de l’estiu, tot i que no va aconseguir superar el furor generat per Stranger things la temporada anterior.

Un dels atractius d’aquesta comèdia, que no té por a la lleugeresa, és un trio protagonista, interpretat per Betty Gilpin, Alison Brie i Marc Maron, que és capaç de dotar de matisos el personatge del director Sam Sylvia, que passa de dirigir pel·lícules de sèrie B a coreografiar batalles femenines sobre el ring.

‘Manhunt: Unabomber’

Entendre la lògica de la ment d’un assassí

Aquesta minisèrie ha sigut la sorpresa de finals d’any. Emesa originalment per Discovery Channel, la sèrie sobre la persecució real al terrorista Theodore John Kaczynski, conegut com a Unabomber, ha arribat a Espanya a través de Netflix, que la va estrenar el 12 de desembre.

Entre el 1978 i el 1995, Kaczynski va enviar bombes a diferents objectius, entre els quals hi havia universitats, oficines i aerolínies. Sam Worthington interpreta Jim Fitzgerald, l’agent encarregat de fer el perfil de l’enigmàtic assassí.

El 2017 en sèries: les dones agafen embranzida

‘Twin Peaks’

El retorn de la sèrie que va trencar amb tot

Que la televisió fa temps que va trobar en els reboots i remakes una de les seves vies d’escapament fa temps que se sap. El retorn de 'Twin Peaks', però, no es pot comparar amb altres segones parts, com la de Will & Grace, que també s’ha estrenat aquest any. La sèrie de David Lynch va tenir un paper fundacional en la història de la ficció televisiva, ja que va aconseguir trencar amb els convencionalismes als quals estaven acostumats els espectadors.

Els crítics escullen les seves sèries preferides del 2017

Mònica Planas

'The handmaid's tale'

“Una sèrie sobre l’horror però que no pots deixar de veure i que t’obliga a pensar. Una història que parla d’un futur hipotètic que en realitat ens explica el present. Una distopia que ens ubica en una societat en què les dones han perdut tots els seus drets. Més enllà de l’argument, ple de brutalitat, les mirades i els detalls tenen una contundència inquietant”.

Violeta Kovacsics

'Twin Peaks'

“El 2017 passarà a la història com l’any en què David Lynch va donar una lliçó al món de l’audiovisual: el retorn de Twin Peaks s’endinsa en una experimentació estètica i narrativa, i emociona per la manera com connecta amb el passat”.

Eulàlia Iglesias

'The deuce'

“Lluny del mer retrat costumista de Nova York com a bressol de la indústria del porno, la nova sèrie dels creadors de The wire torna a plasmar els engranatges del capitalisme des del seu vessant més humà”.

Josep M. Bunyol

'Twin Peaks'

“David Lynch ha tornat a dinamitar les expectatives de l’espectador. El retorn a l’univers de Twin Peaks ha aconseguit ser fidel a la proposta original i eixamplar horitzons a la vegada, sense perdre el sentit de l’humor”.

stats