L’última generació que lluita contra el VIH des del bressol

Ifakara (tanzània)Dues pastilles antiretrovirals al matí i a la nit, una d’antiretroviral i una de color blau. El Musa té 12 anys i el seu germà Ibrahim, cinc. Són dos dels 23 nens de l’orfenat Divine Mercy de Kikwawila, una petita localitat d’una regió del sud de Tanzània. Allà són els únics seropositius però només el gran n’és conscient perquè l’Ibrahim encara és massa petit per entendre què significa prendre aquests comprimits tan grans que li costen d’empassar. Només el personal de l’orfenat sap que estan malalts. Els dos germans van néixer infectats d’una mare seropositiva que fa poques setmanes va morir de sida.

La del Musa i l’Ibrahim és la història dels 2,1 milions de menors de 15 anys de tot el món que han de conviure amb el VIH, el virus d’immunodeficiència humana, la majoria des del naixement. L’OMS calcula que cada dia 400 menors s’infecten del virus, la immensa majoria de l’Àfrica subsahariana. Però si fa pocs anys el diagnòstic era gairebé una sentència de mort, actualment hi ha motius per a l’esperança. La introducció de proves per al diagnòstic primerenc i el desplegament del tractament antiretroviral estan ajudant a convertir el nen portador en un malalt crònic que, ben controlat i medicat, pot dur una vida ordinària. Si els nens no reben un tractament adequat, la meitat moriran abans dels dos anys i només un 10% arribaran als 10. És cert que encara queden molts reptes per erradicar el VIH pediàtric a l’Àfrica, però amb recursos i implicació política i social la del Musa podria ser l’última generació de nens africans nascuts amb VIH.

“Em trobo força bé”, afirma el Musa, a qui se li nota la tristor de la pèrdua materna. Les últimes dades de l’OMS revelen que el 60% dels infectats tenen accés als antiretrovirals a la regió de l’est i el sud del continent. A tota l’Àfrica s’han reduït les noves infeccions, així com la taxa de mortalitat.

El Bray és un nen de 3 anys que es va infectar per VIH durant la gestació però no va ser diagnosticat fins als 19 mesos, quan el van ingressar per tractar-lo d’una desnutrició severa a l’Hospital Saint Francis, d’Ifakara, també a Tanzània. La pediatra Anna Gamell recorda que el nen presentava un quadre de sífilis congènita i va arribar a desenvolupar tuberculosi pericàrdica, però prendre medicació ràpidament el va fer revifar. Ara té l’aspecte i la vitalitat d’un nen sa de la seva edat. En quedar orfe, el Bray va passar a viure amb l’àvia, també seropositiva, que com en tants altres casos s’estima més callar sobre la malaltia del nen. Pateix perquè si se sabés que són portadors del VIH, els veïns els rebutjarien. Tan gran és la por que la dona guarda amb cura els medicaments que tots dos prenen i no se’n desprèn mai, fins al punt que els manté sempre a la bossa de mà quan se’n va a vendre mandioca (un tubercle molt consumit a Tanzània).

L’estigma dels malalts és un dels grans problemes d’aquesta malaltia. L’OMS calcula que des que es va originar la pandèmia al principi dels anys 80 el virus ha matat 35 milions de persones a tot el món. Actualment hi ha 36,7 milions de seropositius, aproximadament la meitat dels quals estan sota tractament. “Prendré les medicines fins que vostè em digui que pari, perquè sé que estic malalta”. La Sainui és una noia massai, de 14 anys, seropositiva, però només ho saben els seus pares. Ningú sap com es va contagiar perquè l’adolescent s’estima més no parlar de la malaltia. La van portar a l’hospital d’Ifakara perquè estava excessivament prima i allà els van donar el fatal diagnòstic. Els antiretrovirals han funcionat i la noia porta una vida normal. No obstant això, sobre la família hi ha una gran preocupació perquè s’acosta l’edat de casament. “Quina mena d’home s’hi voldrà casar? Em fa mal al cor. No podré aturar-la quan em digui: «Mama, tinc nòvio»”, diu amoïnada la mare.

Seguir el tractament és vital. Ho sap prou bé el Moses, un viudo amb tres fills. Només el segon està lliure de la càrrega viral, és a dir, està sa. El primogènit i la nena petita, en canvi, van néixer amb el virus. El Moses i la seva dona se’n van assabentar quan el Siliakus es va posar malalt de ben petit. Tots tres van començar el tractament i van poder evitar la transmissió del virus al segon fill, l’Andrea, perquè durant l’embaràs el matrimoni va costejar el tractament. Però la crisi va fer que el Moses perdés la feina i per al tercer embaràs ja no van poder fer front a les despeses del tractament preventiu, recorda el pare. La petita Sara va néixer seropositiva. La mare va acabar morint i el Moses i el Siliakus van deixar de prendre la medicació, cosa que va resultar fatal per al noi, que va morir finalment als 14 anys. “He promès que mai més deixaré la medicació”, jura el Moses.