BarcelonaGènere, immigració i salut mental. Són els tres pilars sobre els quals es construeix Alias Grace, adaptació en format de minisèrie de la novel·la homònima de Margaret Atwood, escriptora a l’alça en l’àmbit televisiu després de l’èxit de The handmaid’s tale (HBO), també basada en una obra seva. Adaptada per Sarah Polley, coneguda per haver sigut la protagonista de La meva vida sense mi, la ficció s’estrena avui a Netflix buscant aprofitar l’estela de la sèrie guanyadora de l’últim Emmy a millor drama.
Una època sense drets
Com passa a The handmaid’s tale, aquí la protagonista també és una dona sotmesa a una situació de vulnerabilitat i opressió a causa de la seva classe social -és una immigrant sense recursos- i el seu gènere. Però en aquest cas no es tracta d’un conte distòpic, sinó d’una història real ambientada en una època en què efectivament les dones no tenien cap mena de dret.
Alias Grace es basa en el cas real de Grace Marks, una noia d’Irlanda del Nord que a principi del segle XIX va emigrar al Canadà fugint de la fam del seu país. Un cop a Amèrica, el seu pare alcohòlic la va enviar a servir com a minyona. L’any 1843 va ser condemnada, amb només 16 anys, per l’assassinat de l’home per al qual treballava i la seva amant. La minisèrie comença 16 anys després, quan la Grace rep la visita del Dr. Simon Jordan, una mena de psiquiatre, que vol descobrir què s’amaga darrere la seva personalitat i si és realment culpable. És a través de les converses amb aquest personatge fictici creat per Atwood que l’espectador té l’oportunitat de conèixer el passat de la Grace, tot i que el relat de l’empresonada està ple de petits trucs que fan dubtar de la seva veracitat.
Tot i que és fàcil caure en el parany de comparar Alias Grace i The handmaid’s tale, Polley considera que s’han d’entendre com dues mirades diferents sobre un mateix tema. “The handmaid’s tale ofereix una finestra a un possible futur en què els drets de les dones s’han erosionat. Alias Grace ofereix una mirada de com era el món abans que tinguessin drets”, puntualitza Polley. “Mirar endarrere i endavant és molt important en aquest moment en què els drets de les dones són increïblement precaris i fràgils”, explica Sarah Polley, que a banda de guionista també exerceix de productora.
L’estrena de la minisèrie coincideix amb l’explosió de l’escàndol al voltant del productor Harvey Weinstein, acusat per unes quantes actrius d’assetjament sexual i de violació. Precisament, Polley ha sigut una de les intèrprets que han aixecat la veu contra Weinstein en un article publicat al New York Times en què recordava com, quan ella tenia 19 anys, el productor li va suggerir que mantenir una “relació molt estreta amb ell” l’ajudaria a tenir una bona carrera. Polley va rebutjar la proposta.
Per a la guionista, la història va més enllà de la culpabilitat o no de la Grace, i és un relat sobre dones, classe i “les idees preconcebudes sobre qui són els immigrants i quins drets es mereixen i quins no”. En aquest sentit, Polley recorda que l’únic crim dels immigrants irlandesos era la seva pobresa.
Un dels elements de seducció d’Alias Grace és descobrir qui és realment la Grace, que després d’anys de maltractaments amaga la seva vertadera personalitat amb un discurs que fa giragonses i acaba atordint l’interlocutor.
L’encarregada de donar vida a la Grace és una actriu desconeguda per al gran públic però de mirada intensa i captivadora. Sarah Gadon, que encapçala un repartiment que també compta amb Anna Paquin, interpreta la Grace des dels 16 fins als 40 anys, quan no només ha de fer front a una condemna de per vida, sinó també a les expectatives i opinions que la resta del món té d’ella, un ampli ventall que va des de la fascinació fins al menyspreu. Per a l’actriu, el personatge de la Grace “és un enigma amb moltes versions de qui podria ser”.
Per la seva banda, Edward Holcroft, el doctor Simon Jordan, que queda atrapat per la teranyina de la Grace, assegura que una de les claus de la ficció és que l’espectador mai té la certesa de si la protagonista és culpable o no de l’assassinat. Un misteri al qual el mateix actor no ha sabut trobar resposta.
L’obsessió de Sarah Polley
La materialització de l’adaptació televisiva d’Alias Grace és fruit de la tenacitat de Sarah Polley. L’actriu canadenca, que va debutar com a directora amb Lluny d’ella, va quedar fascinada per la novel·la de Margaret Atwood quan tenia 17 anys. Lluny de deixar-se espantar per l’admiració que li produïa l’escriptora, va escriure una carta a l’autora demanant-li la cessió dels drets cinematogràfics, una petició que Atwood va rebutjar. “Tenia 17 anys, no creia que tingués els mitjans necessaris”, es justifica Atwood en una entrevista amb el New York Times.
Més de vint anys després, Polley, que ara en té 38, ha aconseguit fer realitat el seu somni d’adolescència i dur a la pantalla la història que la va atrapar. “Em va semblar que era el retrat més complex, fascinant i enigmàtic d’una dona que havia llegit mai”, reflexiona l’actriu.
