Al bosc hi cap la vida sencera

BanyolesEl Xicu, quan era petit, volia tenir un bosc. Com el de casa seva, a Serinyà (Pla de l’Estany), on s’amagava, jugava, pescava i somiava. On agafava petits trossos de fusta i amb un ganivet en treia una forma. Somiava en un bosc. Eren somnis de creativitat i de natura. Xicu Cabanyes de seguida va saber que volia un bosc per omplir-lo d’escultures. És seu el bosc de Can Ginebreda, a Banyoles, un grapat de metres quadrats de llibertat extrema.

Passejar-hi és conèixer la seva obra, les seves il·lusions en forma de figures eròtiques, representants de la natalitat, del sexe, del plaer carnal i espiritual. També de la crítica, el sarcasme, la mala bava i la denúncia social. Fa alts i baixos i giragonses, hi ha camins que ell mateix ha construït, arbres i matolls que refugien la seva obra i acullen els visitants que desitgen una experiència sensorial i de coneixement comparable a poques altres.

Hi és des del 1976, quan, després de buscar molt, a la fi el Xicu va trobar l’indret que volia fecundar amb les seves mans, el seu cap i tots els membres textuals i metafòrics del seu cos. Tenia vint-i-dos anys quan va iniciar la recerca del bosc i ara en té setanta-dos. La feina de la seva vida està consolidada i protegida -fa uns anys va cedir-lo a l’Ajuntament de Porqueres-, però continua engrandint-la, fent-la créixer, trobant nous motius d’intervenció sobre la difusa i sempre atractiva idea del bloc immens de pedra, les formes aspres del ferro i els objectes que es transformen en obres d’art.

Una experiència sensorial

M’explica que Can Ginebreda és el tercer bosc d’escultures més important d’Europa. Diu meravelles dels dos primers, els de Bomarzo (Itàlia) i Hoge Veluwe (Holanda), i està content de considerar-se per mèrits propis part de la terna. “El sentit màxim i últim de l’escultura és a l’aire lliure”, exclama mentre passegem entre els arbres i els camins. Toquem i acariciem les formes rugoses, desgastades pel pas del temps o noves de trinca, perquè si hi ha un element que el seu bosc posseeix és la vida renovada, el cicle de les energies que neixen i reneixen.

Una condició bàsica de l’escultura és que sigui tàctil a més a més de visual: “S’ha de tocar, has de poder entrar-hi. Aquesta és la importància de la pell, de l’amor, de l’erotisme”. Hi ha més de cent vint obres distribuïdes i va arribar un moment que va deixar de comptar-les. Tenen el seu ordre, tal vegada inconnex, en aquesta escenografia en què tot és al seu lloc, ocupant un espai incorporat en la natura. Algunes tenen ja molts anys, d’altres són recents, com Nínxol d’amants en una sabata de taló, que és de les últimes. Impressiona la representació del papa Francesc, irreverent i crítica, que s’ho mira tot des del capdamunt d’un camí elevat.

Per al Xicu és molt important la creu, la seva representació i la seva simbologia, que va molt més enllà de la religió: “Soc ateu però mai ningú s’ha lliurat de la creu, de la seva força i de les històries que acumula”. La passió per les dones, el sexe i els òrgans sexuals, la reproducció humana, la denúncia de la violència masclista, la denúncia política o la calma de la natura són elements molt presents en l’obra d’algú que creu al màxim en el poder colpidor de l’art: “Si una obra no provoca no crec que valgui gaire per a res”, m’explica mentre veiem la seva al·legoria sobre Txernòbil i també el búnquer al punt més alt, des d’on contemplem muntanyes com la Molina, el Puigmal i el Canigó.

Entrega total

Després passem pel seu Homenatge al llit, en què segons ell “tothom vol venir a fer-hi l’amor”. El sentit de l’humor, no cal dir-ho, també és fonamental per entendre el fons i la profunditat de tot allò que impregna els seus mons. Veiem una pila de bidons dedicada a la Torre de Collserola, un homenatge a les parelles de fet, Naixement de la vida arbre, La llibertat total, La plaça del saber i tantes altres obres batejades amb afany poètic, metafòric, total. Ell i el seu bosc són la prova vivent que la força tel·lúrica existeix en aquest món, que l’aventura en el sentit més radical i orgànic és una opció vital com qualsevol altra.

El seu no és un microcosmos aïllat ni endogàmic. Molts amics l’han ajudat i conformen la comunitat de Can Ginebreda, que té restaurant i festa major -el primer dissabte de setembre-. S’hi fan debats, conferències i exposicions. Viu de les seves escultures, de visitants que se n’enamoren i les compren, de persones que potser sense coneixe’l de res connecten amb les seves idees.

Xicu Cabanyes va ser manobre, paleta i pagès. Va fer de tallista en una fàbrica de mobles i això el va fer valent a l’hora d’atrevir-se a tallar la fusta. Ja fa temps que és valent, però encara dubta. Molts dies, abans d’anar a dormir, fa quatre gargots en una llibreta. Potser al cap d’un temps en brollarà una nova vida. I serà dipositada al mig de les fulles, entre la terra, arrelada, connectada amb totes les forces d’aquest món.