Contrasenyes d’estraperlo
Les plataformes de vídeo sota demanda no actuen individualment contra els que fan servir contrasenyes d’algú altre, tot i que un estudi afirma que això els costa 500 milions de dòlars anuals
Nova YorkAquest estiu ha tornat Joc de trons i si el lector és com una part significativa de l’audiència de la sèrie, és possible que l’estigui veient gràcies a unes claus d’accés que es remunten als pares de l’exparella d’un amic. Si el lector va llegir els titulars d’una decisió judicial del juliol, pot témer que en qualsevol moment un grup d’operacions especials de la policia esbotzi la porta enmig del visionat il·lícit d’un episodi de Veep. Molts mitjans digitals asseguraven que compartir la contrasenya pot constituir un “delicte federal” i fins i tot alguns asseguraven que es pot acabar “anant a la presó”.
La veritat, més prosaica, és més complicada que això i els experts coincideixen, quasi unànimement, que hi ha molt poc perill legal en el fet de compartir una contrasenya o bé per fer-ne servir una d’algú que l’ha compartit. Les lleis encara s’assenten en terreny pantanós, però difícilment el govern dels EUA emprendrà cap acció individual, tenint en compte que els serveis de vídeo sota demanda han demostrat que no tenen cap intenció de perseguir els seus clients.
(Aquest article no recomana que es faci servir la contrasenya d’algú altre. Des d’un punt de vista ètic, és una bona idea pagar per aquests serveis. I el mateix es pot dir de les notícies.)
Però, fins ara, Netflix, HBO, Amazon, Hulu i altres companyies de streaming o bé han indicat que accepten en silenci aquesta pràctica o potser fins i tot la celebren com a part d’una estratègia de màrqueting.
El govern no ho persegueix
El 2016 dues decisions judicials van fer que alguns arribessin a la conclusió que compartir les dades d’accés és il·legal, però està en disputa si aquestes sentències afecten la resta d’usuaris. En un dels casos, un tribunal de tres jutges va determinar que un extreballador d’una empresa va obtenir accés als ordinadors de la companyia il·legalment fent servir unes contrasenyes subministrades voluntàriament per algú que encara hi treballava. Dos dels jutges van dir que en obtenir accés sense autorització l’extreballador havia violat una llei antipirateig del 1986. Però l’altre jutge, en el seu vot particular, va dir que el raonament es podia estendre al fet de compartir contrasenyes. “Si entenem per «sense autorització» pràctiques comunes com el fet de compartir contrasenyes, milions de ciutadans podrien esdevenir potencials delinqüents federals de la nit al dia”, concloïa.
Però l’opinió de la majoria posava en qüestió aquesta definició, dient que aquesta por quedava circumscrita al terreny de les especulacions, ja que la sentència “no va de compartir contrasenyes”.
En un cas separat, Facebook va denunciar l’agregador Power Ventures per haver accedit a la xarxa social a través de comptes dels seus usuaris. El tribunal va decidir que aquesta companyia no podia connectar-s’hi tot i que els usuaris els haguessin donat les seves dades d’accés.
Els experts legals diuen que hi ha massa incerteses. “Moltes vegades la claredat legal no arriba fins que s’acumulen uns quants casos”, explicava Orin Kerr, un professor de dret a la Universitat George Washington que va representar en el judici Power Ventures. “I encara no tenim gaires casos perquè el govern no persegueix la compartició de contrasenyes i les empreses tampoc no han presentat denúncies. Així que no sabem quin és el parer judicial”.
Tant Netflix com la HBO i Hulu han declinat fer declaracions per a aquest article. Però en comunicats anteriors, aquestes plataformes han explicat que no estan preocupades per aquest fet.
Així, en una roda de premsa del 2016, Reed Hastings, director general de Netflix, va dir que la companyia no tenia plans de canviar la política de comparticions. “La circulació de contrasenyes és una cosa amb la qual has d’aprendre a conviure, perquè hi ha moltes comparticions que sí que són legítimes. Així que no hi ha una línia divisòria clara, i nosaltres estem bé tal com està”.
Richard Plepler, el director general de la HBO, va dir a la CNN, l’abril del 2015: “Ara per ara compartir de contrasenyes senzillament no representa cap xifra ressenyable. Si mai esdevé un problema ens hi enfrontarem. I canviarem el número de streamings concurrents que es poden tenir”.
Una enquesta de Reuters/Ipsos feta aquest mes ha conclòs que el 12% dels espectadors de vídeo sota demanda ho fan aprofitant la contrasenya d’algú altre. I que aquesta xifra s’eleva fins al 21% entre el segment de població comprès entre els 18 i els 24 anys. L’efecte d’això en els comptes de les companyies és difícil de quantificar, però un estudi del grup de recerca Parks Associates va concloure, l’any 2015, que la indústria deixava d’ingressar uns 500 milions de dòlars per aquesta pràctica.
Un dels motius pels quals les plataformes tenen dubtes a l’hora de controlar amb més duresa l’entrada amb contrasenyes deixades és que els que es descarreguen continguts gratuïtament avui podrien ser els nous clients de demà. “Podríem tancar els accessos il·legals, però segur que això no et faria convertir tota aquesta gent en subscriptora, així de cop”, explicava fa un any el cap financer de Netflix, David Wells.
El debat sobre les contrasenyes compartides pot recordar el moment, als anys 2000, en què la indústria va lluitar contra serveis com Napster o Kazaa, que permetien baixar-se discos i pel·lícules. Aleshores la Recording Industry Association of America sí que va actuar contra milers d’usuaris que s’havien baixat contingut (tot i que legalment s’atacava amb l’argument del copyright i no de la compartició).
