Les sèries polítiques accentuen la confusió entre realitat i ficció
Sèries com ‘Veep’ o ‘The good fight’ reaccionen a la nova administració Trump
BarcelonaQuan Donald Trump va sortir escollit, contra tot pronòstic, com a president dels Estats Units, les sèries polítiques van haver de prendre una decisió: incorporar aquest gir de guió dins l’argument o allunyar-se definitivament de l’actualitat. Cada producció va seguir un camí diferent, però l’arribada de Trump al poder ha fet que la confusió entre realitat i ficció s’acceleri. L’última sèrie que ha viscut un cas d’interferència entre art i vida real ha sigut Veep, que diumenge passat va emetre un episodi en què Selina Meyer (Julia Louis-Dreyfus), l’expresidenta dels Estats Units, visitava Qatar. Just el dia abans, Trump aterrava a l’Aràbia Saudita.
Aquesta coincidència és, però, totalment fortuïta. El capítol estava escrit des del juny passat, com va explicar el seu creador, David Mandel, en una entrevista amb The Hollywood Reporter. El showrunner assegurava que diversos elements que apareixen a la sèrie semblaven “trets directament dels titulars”, tot i que ells no en van “treure res”. De fet, la mateixa Julia Louis-Dreyfus va confessar, quan va recollir l’Emmy a la millor actriu, que la sèrie “va començar com una sàtira política però cada cop s’assembla més a un documental alliçonador”.
En la seva sisena temporada, els creadors de Veep han volgut distanciar-se de la política actual dels Estats Units i presentar un món en què l’actual líder del món lliure és Laura Montez, una política que utilitza l’herència llatinoamericana del seu marit per guanyar-se el favor dels votants llatins.
Trump, un personatge més
The good fight representa la cara oposada de Veep. Michelle i Robert King, creadors de la sèrie, van decidir que el nou president fos un personatge més, tot i no aparèixer-hi físicament. Quan van començar a treballar en l’spin-off de The good wife, tots dos estaven convençuts de la victòria de Clinton. La realitat els va portar la contrària i, quan ja duien vuit dies de gravació, van haver de reescriure la primera temporada per incorporar-hi el triomf de Trump. El resultat és una ficció que gairebé es pot considerar una guia per entendre l’actual política nord-americana i el seu context: l’alt-right, les fake news i la tensió racial han sigut part fonamental de la narració. “Un cop Trump va ser escollit, el significat de la sèrie i dels personatges va canviar”, va assegurar Robert King en una entrevista a The Hollywood Reporter.
Un dels capítols més il·lustratius de la seva connexió amb la realitat trumpiana és Stoppable: A requiem for an airdate. En aquest episodi, el bufet d’advocats on treballa la protagonista, Diane Lockhart, ha de representar un guionista denunciat per una cadena de televisió. El centre del conflicte és un episodi d’una sèrie en el qual s’explica un cas d’assetjament sexual en què està involucrat un personatge públic amb moltes similituds amb Trump. El canal no el vol emetre i el guionista l’acaba difonent per internet. La inspiració de la trama és propera: la NBC no va voler que es fes públic un capítol de Law & order: SVU en el qual un candidat a la presidència era acusat per diverses dones d’insinuacions inapropiades, una història massa pròxima a Trump, que el canal va autocensurar. En una entrevista recent, Robert King va manifestar que la intenció de The good fight no és parlar directament sobre política, sinó interrogar-se sobre la cultura que s’hi amaga al darrere.
El precedent d’‘El ala oeste...’
Un dels referents de la política televisiva és El ala oeste de la Casa Blanca, sèrie creada per Aaron Sorkin. Més enllà dels seus diàlegs àgils, la ficció feia un retrat d’una Casa Blanca fictícia que, en algunes ocasions, semblava massa real. Una de les claus per aconseguir-ho va ser comptar amb l’assessorament de Dee Dee Myers, portaveu de la Casa Blanca durant l’administració Clinton. De fet, el personatge del president Matt Santos, d’origen llatí, es va construir fent servir com a model Barack Obama, que en aquell moment era senador. El ala oeste va predir un president d’origen llatí, un fet que, de moment, no s’ha materialitzat. Tot i així, una de les funcions de la ficció és obrir el debat. Com explica David Mandel, 24 va tenir durant diverses temporades un president afroamericà. “Això no va fer que fos possible Obama, però va iniciar la conversa. Qualsevol fet pot obrir una esquerda”, conclou.
