El cost econòmic i social de contaminar

Barcelona¿Ser més sostenibles és una oportunitat o una obligació per a les empreses? Aquesta és la pregunta que llançava ahir el moderador, Antoni Bassas, als participants en el debat Sostenibilitat i Empresa, organitzat per l’ARA i Acciona, i en el qual van participar el geògraf, doctor en ciències ambientals i premi mundial del medi ambient de la Unesco, Martí Boada, i el doctor en economia i professor associat de mercat d’infraestructures i cooperació público-privat a la Universitat Pompeu Fabra, Miquel Puig.

Dos punts de vista sobre el paper que han de jugar les empreses en el marc dels objectius de descarbonització de l’economia per evitar l’escalfament global. I dues conclusions divergents però no excloents. Segons Miquel Puig, un factor clau perquè les empreses siguin cada cop més sostenibles són els preus, que s’hagin de fer càrrec del cost que comporta cuidar el planeta. Per a Boada, el primer que cal entendre és que el problema no és el model, sinó que és transversal, el més important que hi ha hagut a la història, que “afecta igual un broker dels Estats Units que un individu de l’Amazones”.

Martí Boada assegura que el canvi climàtic “és sense dubte el problema més gran de la història de la civilització”. Però l’amenaça no és com la que havien viscut anteriors civilitzacions, que desapareixien i deixaven la seva empremta, com ara les piràmides, mentre en sorgia una altra. Ara no hi ha una crisi de model, sinó un problema transversal, que afecta el món sencer.

Boada també va donar resposta als negacionistes del canvi climàtic: “Creure en el canvi climàtic no és una qüestió de fe, és una certesa absoluta”. El model de desenvolupament ha consistit fins ara a treure carboni que estava captiu a la terra (carbó, petroli i altres combustibles fòssils) i deixar-lo lliure a l’atmosfera. I no només en el transport, també en processos industrials, va destacar Martí Boada. Per exemplificar els excessos dels humans, Martí Boada va explicar el cas del pit-roig, un ocell que es desperta al matí i necessita ingerir proteïnes, probablement menjant-se una eruga. “Mai gastarà més energia per anar a buscar l’eruga que la que obtindrà menjant-se-la”, va assenyalar, per contraposar-ho al cas dels humans, que en molts casos gastem més energia de la que obtenim de retorn.

Les referències al cost del transport van ser recurrents. Un cost no només mesurat en termes monetaris, sinó de sostenibilitat. Boada ho va explicar molt gràficament: menjar un kiwi de Nova Zelanda en lloc d’un del Maresme té un cost que va qualificar d’“anomalia”. “Si ingerim el kiwi de Nova Zelanda ens deixa 100 quilocalories al cos, però 300 quilocalories queden a l’aire” per culpa del transport. Són emissions del que va definir com a desplaçament horitzontal. Puig va posar un exemple semblant, fent referència a l’opció de menjar espàrrecs del Perú, en lloc dels de Gavà, perquè són més barats, sense tenir en compte el CO 2 emès en el transport.

L’automoció lidera el canvi

Puig va destacar que el transport de persones, en avió, i el de mercaderies, en vaixell, són les fonts principals d’emissions. Per tant, va indicar, els bitllets per anar un cap de setmana a Portugal en avió potser no haurien de ser tan barats. “Estem esgotant l’atmosfera”, va avisar Juan Ramón Silva, director de sostenibilitat d’Acciona, quan va introduir el debat. Silva en va fer dues lectures. Una de més pessimista: els científics parlen de dos graus d’augment de la temperatura com a límit per frenar l’escalfament global, però un ja s’ha consumit. A més, els estats que signen a favor de la reducció d’emissions després subvencionen els combustibles fòssils. Una dada: les subvencions a les renovables van arribar a tot el món el 2015 als 325.000 milions de dòlars, però les fòssils en van obtenir el doble.

Però també hi ha la part positiva: la cimera de París va ser un èxit i els últims anys s’ha notat un canvi en la indústria. Per exemple, va mencionar, els fabricants d’automòbils dediquen ara al cotxe sostenible la despesa en R+D que abans dedicaven a millorar el motor d’explosió.

Miquel Puig va aportar la seva visió d’economista per implicar les empreses en la sostenibilitat: una qüestió de preus, en gran part perquè “la lògica de les empreses és el compte de resultats”. Per tant, va indicar, “és necessari que les empreses interioritzin algunes externalitats, com les emissions de CO2 en el transport”. Així, va dir, “l’òptica empresarial s’aproximarà a l’òptica social”.

Puig creu que s’ha entrat en un cercle viciós, perquè la població està conscienciada i els polítics ho han assumit i, per tant, l’empresa comença a fer-ho. L’economista va dir que el repte és l’emmagatzematge de les energies renovables, que ara ja s’enduen més inversió que les fòssils al món. Martí Boada va anar més enllà i va assegurar que s’ha d’implicar tothom, perquè tots deixem una empremta ecològica.