Unió: dels quadrets al quadret
El partit inclassificable de la República mor sent el partit de l’ombra de Duran i en deute amb el seu passat
BarcelonaUn toc-toc ho explica tot. Guerra. Juliol del 1936. Registre dels incontrolats. Anarquistes. Disparen: “¿Però sou roig o negre? Per a algunes coses sembla que sigueu de dretes i per a d’altres, d’esquerres”. I l’home diu: “¿Voleu que us ho digui? Soc a quadrets!” Pau Romeva, fundador el 7 de novembre del 1931 d’un partit inclassificable: Unió Democràtica de Catalunya. Són demòcrates, catalanistes, cristians, republicans. Exòtics. Són la frontissa de la política catalana d’extrems dels anys trenta. Avantguardistes. El futur. Unió és la suma dels intel·lectuals catalanistes del carlisme (Lluís Vila d’Abadal, Joan B. Roca i Caball), el nucli d’intel·lectuals catòlics del diari El Matí (Pau Romeva, Maurici Serrahima) i el grup que marxa d’Acció Catalana (Manuel Carrasco, Miquel Coll i Alentorn). Són la incomoditat de la normalitat. Classes mitjanes de la revolució eterna: continuïtat.
Ningú els entén, a la República Dragon Khan. Tampoc aquell 1936, quan veuen el futur: atrapats entre el sabre i la bomba. Van ser els primers a caure. El juliol del 1936, assassinats per catòlics. El 1939, assassinats per catalanistes. “Jesús, Jesús, visca Catalunya lliure”, va dir Manuel Carrasco i Formiguera mentre moria afusellat pel franquisme el 1938. Abans, els anarquistes els sentenciaven a mort amb bales de paper als diaris. Mentrestant, Lluís Vila d’Abadal o Josep Maria Trias Peitx salven cada dia centenars de persones de la mort. Tot un país, simbolitzat en Unió, atrapat. Fosa a negre.
Sobreviure a l’exili
Blanc de carta d’exili. 1959. Escriu Claudi Ametlla, periodista i polític republicà. Rep Lluís Nicolau d’Olwer, veterà líder d’Acció Catalana, exministre: “A Catalunya tots els partits anteriors a la guerra han de considerar-se morts. Però cal fer una excepció per la Unió Democràtica, la força que més ha fet contra Franco, mercès a les seves connexions internacionals”. Des del gener del 1939, Unió treballa pel renaixement. Miquel Coll i Alentorn encén les Creus de Sang, una organització clandestina.
A la universitat hi ha el futur roent. Hi ha joves com Agustí Bassols o Anton Cañellas. Reunions en pisos antics: encendre i mantenir les espelmes de la llengua, la cultura. I mirar enfora. L’exterior és Europa. Les connexions i ajudes amb les democràcies cristianes. Les notícies que poden colar al Times, la BBC... Fins al titular planetari del 1966: “Volem bisbes catalans!” Davant Pau VI. I allà s’estan amb pancartes. El ressò mediàtic és mundial. Però a l’interior, detencions, tortures i molta incomprensió dins de l’antifranquisme. Fosa a negre.
No ha mort. El 1976 Unió fa el primer congrés d’un partit des de la Guerra. Coll i Alentorn il·lumina: “Ens trobem davant el mateix cos col·lectiu que es reunia el mes de gener de l’any 1936 i que ha pogut sobreviure a quaranta anys de persecució i de clandestinitat”. Ressuscita. Unió arriba a la democràcia esgotada, moribunda. Però quan el seu líder Anton Cañellas proposa abraçar-se a la UCD d’Adolfo Suárez, el partit espernega. Obeir Espanya? I al Congrés de Sants del 1978 s’expulsa Cañellas. Però la coalició amb Convergència (1978) és un lífting. Unió són les medalles d’un partit amb història, màrtirs i connexions internacionals. A partir d’ara les dues formacions es presenten juntes a les urnes amb el nom de Convergència i Unió. Comença el 75%-25%. L’Excel que ha explicat Catalunya durant anys.
D’Unió al Partit Duran
I apareix un jove: Josep Antoni Duran i Lleida. Silenciós. Treballador. Militant des del 1974. El 1982 serà president del comitè de govern. Diputat al Congrés. Al Parlament Europeu... Acumula càrrecs i visibilitat. I Unió, històricament una formació de quadres, acaba tenint només un quadre. D’Unió al Partit Duran. Una banda sonora que ha sonat bé per a tothom. Sempre amb turbulències. Controlades.
Però cap al 2010 els nervis s’anaven perdent. Catalunya començava a fer manifestacions reclamant que era una nació i volia decidir. Dins del partit comencen les infidelitats. De la cartera de la memòria surten disparats aquells homes: Carrasco, Romeva, Vila d’Abadal... Mai havien desaparegut, però... Va arribar Hiroshima Unió. 2015. Unió fa un referèndum amb pregunta surrealista sobre el futur de Catalunya. El sector genètic sobiranista s’escindeix i crea Demòcrates de Catalunya. Convergència i Unió rebenten. Unió es presenta sola a les eleccions a la Generalitat i al Congrés: 0. Tancant per defunció.
Un deute de 22,5 milions d’euros? Unió va morir molt abans. És el primer partit víctima de la postveritat. Ja ningú recorda. Ja ningú creu que uns homes, com Carrasco i Formiguera, diguessin, i es creguessin fins a la mort, coses com les d’aquell 1936: “Catalunya ha de lluitar fins a assolir constituir-se políticament, com a nació que és, en estat independent”. O: “Hem de dir ben clar que no estem a la dreta, ni a l’esquerra, ni al mig. Això són expressions topogràfiques que no arribem a comprendre, perquè tampoc no podem capir que la veritat, la justícia i el dret puguin estar a l’esquerra, al centre o a la dreta. Es troben allà on són, i allà on es troben la veritat, el dret i la justícia, allà ens trobem també nosaltres”. El futur va morir amb el deute amb el passat.
