Més enllà dels culebrons: un nou auge de sèries llatinoamericanes
Les plataformes globals busquen ampliar públic amb propostes de qualitat cinematogràfica
BarcelonaEn un món idíl·lic el primer resultat en buscar “Mario Conde” al Google no seria un exbanquer fraudulent, sinó el policia imaginat per l’escriptor cubà Leonardo Padura. Les quatre primeres novel·les sobre aquest investigador malenconiós, un Pepe Carvalho supervivent a la Cuba dels 90, han sigut adaptades a Cuatro estaciones en La Habana: vuit capítols, a dos per llibre (el díptic basat en Vientos de Cuaresma es va estrenar en forma de pel·lícula al Festival de Sant Sebastià com a Vientos de La Habana). Jorge Perugorría dona vida a Conde amb una pàtina de desencís cínic; és el millor d’una producció de ritme mandrós, dirigida pel navarrès Félix Viscarret i escrita per Padura i la seva dona, Lucía López Coll. Padura admet que està més espantat per un projecte futur, l’adaptació nord-americana de les mateixes obres en una sèrie del canal Starz, Havana quartet, amb Antonio Banderas. Siguin quins siguin els resultats, l’arribada de l’inspector a la televisió és una de les últimes mostres d’ambició de l’audiovisual llatinoamericà en proposar sèries de gènere, allunyades de la fabricació en cadena de culebrons infinits.
L’any passat HBO Latinoamérica va doblar la producció pròpia, iniciada el 2004 amb l’argentina Epitafios, la història d’un expolicia retirat després de fracassar durant una presa d’ostatges en una escola que cinc anys després s’enfronta a un assassí en sèrie. Com en altres latituds, la televisió per cable s’ha aliat amb els talents locals. Deixant de banda l’excepció cultural brasilera, aquestes sèries són susceptibles de travessar tota la regió sense barreres idiomàtiques, fet impensable a Europa.
Una altra sèrie criminal d’èxit de la HBO ha sigut la xilena Prófugos, emesa en dues temporades de 13 episodis el 2011 i el 2013. Quatre delinqüents són contractats per fer passar un carregament de droga de Bolívia a Xile, però en frustrar-se l’operació els persegueixen narcotraficants i agents de la llei. Aquesta road movie es passeja per diversos paratges xilens i no escatima escenes d’acció rodades amb nervi. Darrere de Prófugos hi ha un dels millors directors de cinema actuals, Pablo Larraín, responsable de pel·lícules com No, El club i Jackie.
No paris per mi, Argentina
Larraín no és l’únic director llatinoamericà de prestigi a la televisió. Juan José Campanella ha treballat en diversos capítols de sèries com House o Halt and catch fire (a banda de crear el 2006 Vientos de agua, una coproducció hispano-argentina). El 2011 va presentar al seu país la comèdia El hombre de tu vida, protagonitzada per Guillermo Francella en el paper d’un aturat que accepta ajudar la seva cosina en una empresa de contactes. Tot i els seus escrúpols, s’ha de fer passar per un pretendent adient a cadascuna de les clientes que esperen trobar l’amor. Aquesta sèrie, vista a Movistar Plus, va ser fotocopiada sense gràcia l’any passat amb José Mota i Malena Alterio.
De Guillermo Francella havíem pogut conèixer un registre ben diferent en la pell d’Arquímedes Puccio, cap de família benestant que es dedicava al segrest amb la complicitat forçada dels fills, a la pel·lícula de 2015 El clan. Curiosament, el mateix any es va estrenar una minisèrie d’onze episodis, Historia de un clan, també inspirada en el cas Puccio i tan digna com el film.
Una producció argentina encara més recent, El marginal, està disponible a Netflix (que es va iniciar en la producció en castellà el 2015 amb la mexicana Club de cuervos, centrada en el control dinàstic d’un equip de futbol, fulletó familiar passat pel filtre còmic). El marginal és l’odissea d’un expolicia que ingressa a la presó de San Onofre com a fals culpable per esbrinar on és la filla d’un jutge, que ha sigut segrestada. A l’actor principal, Juan Minujín, li falta carisma, però els 13 primers capítols mantenen la tensió gràcies a la galeria de secundaris i al retrat versemblant d’un centre penitenciari caòtic i corrupte, a l’estil de la sobrera tercera temporada de Prison break o de Vacances a l’infern, amb Mel Gibson.
Fam a les faveles
La primera producció brasilera de Netflix ha sigut 3%, ciència-ficció distòpica en línia amb Els jocs de la fam. La sèrie planteja un futur dividit entre una majoria sepultada en la misèria i una minoria privilegiada. En fer 20 anys tothom ha de superar unes proves molt exigents per accedir a l’elit; només ho aconseguirà un percentatge mínim. En el país de les faveles un plantejament com aquest adquireix ressons inquietants. Els vuit episodis inicials (hi haurà segona temporada) han obviat la pobresa d’efectes visuals dibuixant amb precisió cada personatge. Pel que sembla, els brasilers no tenen un problema que es diu 3%. Ni 4%. Ara mateix, una sèrie catalana titulada així seria impensable...
