01/12/2016

40 anys del Teatre Lliure, “un teatre d’art per a tothom”

3 min
Lluís Homar en la versió de Les noces de Fígaro del 1989 que va dirigir Fabià Puigserver. A sota, Marcel Borràs és el Fígaro actual dirigit per Lluís Homar.

Barcelona“Anirem a buscar els nostres espectadors, dintre del possible, a tots els nivells, joves, obrers, oficinistes, escoles, oficis, oferint els nostres espectacles, que procurarem que tinguin el màxim nivell artístic, als preus més reduïts que puguem. No intentem fer teatre experimental ni teatre minoritari, reservat a una sèrie d’iniciats, sinó teatre d’art per a tothom”. Aquest és un dels principis del manifest fundacional que van signar els impulsors del Teatre Lliure i que, 40 anys després, encara parafraseja de tant en tant el director actual de la sala, precisament un dels fundadors, Lluís Pasqual.

En una dotzena de pàgines, els disset directors i actors que van formar aquella companyia independent, cooperativa i autogestionada, van posar les bases del que seria una de les institucions que contribuiria més a la recuperació i modernització escènica del país a través, majoritàriament, de la representació de teatre de repertori clàssic i contemporani en català.

En un país per reconstruir, un grup d’artistes -Muntsa Alcañiz, Imma Colomer, Lluís Homar, Anna Lizaran, Pere Planella, Lluís Pasqual, Fabià Puigserver, Domènec Reixach, Antoni Sevilla i Carlota Soldevila, entre altres- van assumir “unes necessitats i un entorn històric” i van obrir el nou teatre a l’antiga cooperativa La Lleialtat del barri de Gràcia el dia 2 de desembre del 1976. Lluís Pasqual hi dirigiria Camí de nit.

Homenatge al públic del Lliure

Per celebrar l’efemèride, el Lliure ha fet una picada d’ull als seus seguidors i alhora un triple salt mortal. Pasqual ha escollit un dels muntatges més emblemàtics de la sala de Gràcia, Les noces de Fígaro de Caron de Beaumarchais - estrenada el 7 de febrer del 1989 i en gira en castellà fins a la temporada 1994/95-, i ha demanat al seu protagonista, Lluís Homar, que aquesta vegada s’ocupi de dirigir el muntatge, però tal com el va idear el director i escenògraf Fabià Puigserver. El resultat, amb Marcel Borràs de protagonista (un actor nascut justament el 1989!), es podrà veure de demà al 22 de febrer. En els papers d’Anna Lizaran, Jordi Bosch, Emma Vilarasau, Alfred Lucchetti o Carlota Soldevila hi ha avui Mònica López, Joan Carreras, Mar Ulldemolins, Manel Barceló i Victòria Pagès, entre altres.

Marcel Borràs és el Fígaro actual dirigit per Lluís Homar

Homar assegura que la versió “no és arqueologia”: “M’ha fet horror quan he hagut de fer una substitució, perquè no m’agrada que em donin el vestit fet. Nosaltres hem fet l’obra de cap i de nou com si no s’hagués fet mai, pensant com la faria el Fabià si la fes ara i aquí”, assegura, si bé “al final el 90% o 95% té a veure amb el que ja hi havia”. Gràcies a això Homar avui entén millor que fa 30 anys aquell “enamorament” de Fabià Puigserver d’una comèdia “que combina el divertiment i el coneixement de la condició humana”, sumat a l’esperit de la Revolució Francesa. L’obra es va estrenar quatre anys abans i “té una càrrega política que ressona avui en la idea del poder”: “Danton va dir a l’Assemblea Nacional que el primer revolucionari va ser Fígaro enfrontant-se a la noblesa”, diu Homar.

Que l’escenografia i el vestuari s’hagin reproduït exactament iguals reforça la nostàlgia. Des del principi, la concepció de l’espai escènic innovadora i pròxima es va convertir en marca de la casa Lliure, i es va mantenir fins i tot a l’hora de dissenyar les noves sales de Montjuïc, on es va traslladar el 2001. Les noces de Fígaro també van tenir un paper clau en aquest procés. El 1989, quan s’havia d’estrenar l’obra, Puigserver va decidir que el muntatge no es faria fins que les administracions no es comprometessin a trobar un nou espai per al teatre. “El xantatge va funcionar; avui no passaria”, recorda Pasqual. El que sí que es manté avui és “l’esperit del Lliure -diu el director-, una cosa que no se sap què és però existeix i ens pertany a tots, sobretot als espectadors, i que crec que té a veure amb la relació artesanal i familiar d’entendre el teatre”, opina. El secret: “El Lliure va tenir una sort que han tingut pocs teatres: es va crear a ell i va crear un públic que va créixer amb nosaltres”.

stats