Notes sobre el procés (10)

1. La roda del hàmster.

Fa dos mesos es parlava del RUI. El mot ha quedat oblidat després del “o referèndum o referèndum” de Puigdemont. Ara bé, aquest referèndum, que s’ha de celebrar el setembre del 2017, suscita força dubtes sobre si aportarà alguna cosa que no aportés el 9-N del 2014. El Govern s’esforça a tenir preparades les “estructures d’estat” que haurien de permetre la desconnexió, però ¿com podrà realitzar-se un referèndum acceptable internacionalment sense la participació dels funcionaris?

2. La desobediència.

ERC i la CUP s’han passat dos anys criticant Mas pel fet que el 9-N desconvoqués la consulta i la substituís per una de gestionada amb voluntaris i amb caràcter, doncs, extraoficial. En aquell moment, el president va declarar que la línia vermella que no podia traspassar era la de comprometre funcionaris.

Des d’aleshores s’ha parlat molt de desobediència, però no ha estat fins a les últimes setmanes que comencem a tenir elements que permetin aclarir-nos.

L’Ajuntament de Badalona va arribar a un acord amb els sindicats per obrir el 12 d’octubre amb els funcionaris que optessin per intercanviar el festiu pel 9 de desembre. A l’últim moment un jutge va prohibir obrir el Dia de la Hispanitat. El govern municipal -integrat per una plataforma afí a Podem i a la CUP, ERC i ICV-EUiA- va enviar ipso facto una notificació als funcionaris per instar-los a abstenir-se de presentar-se al lloc de treball. En canvi, membres electes van presentar-s’hi i fins i tot un d’ells va fer un gest d’insubmissió a la decisió judicial. La mateixa línia vermella que el 9-N.

En paral·lel, ja comptem amb cinc actes de desobediència més, sempre protagonitzats per càrrecs electes: la presidenta del Parlament (27 de juliol), un regidor de Vic (23 d’octubre), l’alcaldessa de Berga (5 d’abril i 17 d’octubre) i un regidor també de Berga (15 de novembre). En el cas de l’alcaldessa, el jutge va ordenar als Mossos d’Esquadra detenir-la. La CUP ha criticat les formes, però no el fet que els Mossos -uns funcionaris- obeïssin l’ordre del jutge.

Hem de creure que, a hores d’ara, tothom ja ho hauria de tenir clar: els càrrecs electes poden desobeir, però no poden ordenar a ningú que també ho faci.

3. L’efervescència de la tercera via.

El fet que Convergència, la meitat d’Unió i una part considerable del PSC hagin abraçat la causa independentista no significa que estigui flaquejant la fe dels que creuen en el catalanisme tradicional. Aquesta fe sembla fonamentar-se en la convicció que tard o d’hora l’independentisme s’estavellarà contra la realitat i en la convicció que tard o d’hora l’estat espanyol farà una oferta satisfactòria. El que resta del PSC s’hi manté; s’hi manté Federalistes d’Esquerra; UDC celebra el tancament del partit anunciant la creació d’un nou artefacte substitutori; es crea un nou partit de credo liberal (Lliures) i es presenta en societat una nova plataforma (Portes Obertes al Catalanisme). Tots proclamen el mateix: és possible construir Catalunya i reformar Espanya simultàniament.

És indubtable que l’independentisme pot perdre la paciència i començar a cometre errors fatals, però la tercera via segueix tenint mal pronòstic, perquè és inversemblant que de l’Estat arribin bones notícies. Rajoy ha guanyat a base d’esperar que els rivals se suïcidin, i això és l’únic que té sentit esperar que faci en aquest cas. Pel que fa al PSOE, la seva prioritat serà protegir els subsidis que privilegien els seus feus.

4. El test del finançament.

El nou govern Rajoy no pot defugir la revisió del finançament autonòmic, que acumula dos anys d’endarreriment. Montoro s’havia estat preparant per a aquest moment i el seu home -De la Fuente- ja n’havia fet el diagnòstic: el model actual és “opac i arbitrari” i es tracta de prendre a uns (Extremadura, Cantàbria, la Rioja...) per donar a d’altres (Múrcia, València i una mica Catalunya). Els barons populars i socialistes han descolgat la destral de guerra i Rajoy ha pres la carpeta a Montoro per posar-la on posa tots els temes enrevessats: a les mans de la vicepresidenta. Ara bé, no és segur que la vicepresidenta sàpiga obrar miracles, i, fins ara, tots els acords de finançament s’han resolt amb el govern central afegint-hi diners. A l’últim (2009), 11.000 milions. Però allò va ser abans que Espanya s’enfrontés a una nova realitat (12-5-10) que dictamina que l’any vinent ha de seguir retallant. Molt probablement el tema acabarà malament. La salut de l’independentisme i de les terceres vies depèn molt de qui jugui pitjor les cartes i aparegui com el culpable.

No fem voltes com un hàmster, però la cursa serà llarga, perquè no es tracta de vèncer l’enemic sinó de convèncer els catalans.