Turquia: el pont entre Orient i Occident trontolla

BarcelonaUn mes després de l’intent de cop fallit a Turquia, el contracop de Recep Tayyip Erdogan s’imposa. Ha emprès la destrucció del perdedor, però la purga va molt més enllà dels partidaris de Fethullah Gülen, la secta secreta islamista que el va voler destronar. La repressió desbocada i l’amenaça de tornar a la pena de mort incomoden la UE. Tot això, amb un Pròxim Orient en flames, que ha fet mutar l’amenaça jihadista. El país que feia de tap per a Europa en l’èxode de refugiats de guerres i dictadors cau també en l’espiral d’inestabilitat.

S'allunya Turquia de la Unió Europea?, per Eduard Soler i LechaUna potència al Pròxim Orient

La política exterior de Turquia es va batejar, en el tombant de segle, amb el lema “Zero problemes amb els veïns”. Un objectiu que ara és motiu de sarcasme dels sectors crítics, que parlen avui de “zero veïns amb problemes”. Tot i que s’ha deixat arrossegar a conflictes amb un to cada cop més sectari participant en l’aliança regional amb l’Aràbia Saudita contra l’Iran, la posició geopolítica d’Ankara la converteix en un actor clau, amb capacitat d’influència en els conflictes de Síria, i fins a cert punt de l’Iraq. Recentment, el país ha normalitzat relacions amb Israel després de l’atac a la Flotilla de la Llibertat de Gaza el 2010, en què deu activistes turcs van ser assassinats per l’exèrcit israelià. Erdogan va defensar durant molts anys la integració a la UE, però sense perdre de vista un projecte neootomà. Ankara és un actor que no es pot negligir en la regió més convulsa del món.

El model turc: l’islam polític neoliberal

Erdogan i l’AKP (Partit de la Justícia i el Desenvolupament) es van erigir el 2002 com el model que demostrava que un partit islamista podia governar en una democràcia d’economia de mercat. Després de l’esclat de les revoltes i revolucions al món àrab, el 2011, Europa i els Estats Units el posaven com a model que calia seguir als països que buscaven el seu camí després de la dictadura. Erdogan era rebut com un líder de masses en l’Egipte revolucionari que s’encaminava cap a les primeres eleccions, que donarien la victòria als Germans Musulmans. Paradoxalment, aquesta experiència ha acabat devorant el pare: va evidenciar les contradiccions de l’islamisme neoliberal business friendly i, alhora, quan els aires de canvi van arribar a Turquia, amb les protestes de la plaça Taksim, Erdogan va començar a revelar la seva cara més autoritària.

El doble joc amb el jihadisme

Turquia ha sigut acusada de no fer tot el que estava a les seves mans en la lluita contra Daeix (acrònim àrab de l’autoanomenat Estat Islàmic) a Síria. Armes i combatents de la milícia d’Abu Bakr al-Baghdadi, i els seus camions de petroli, travessaven la frontera turca sense gaires dificultats. I és que, com va demostrar amb la batalla de Kobane, a Ankara preocupa més que els kurds de Síria -aliats del PKK- arribin a consolidar la seva autonomia que no pas l’expansió del grup jihadista. Però Turquia no ha pogut evitar els atacs, atribuïts a Daeix, com el de l’aeroport d’Istanbul, que han malmès sobretot la indústria turística, un dels pilars de la seva economia. La base aèria de l’OTAN a Incirlik (al sud de Turquia) està a disposició dels aliats per a les operacions contra Daeix. Ara, però, Erdogan té una altra prioritat: el que considera l’enemic dins de casa.

Alternativa al gas rus per a Europa

Europa importa un terç del gas natural de Rússia. Per evitar aquesta dependència i que Moscou la pugui instrumentalitzar políticament s’han plantejat alternatives, com la construcció d’un gasoducte des de l’Azerbaidjan a través de Turquia. La recent reconciliació entre Rússia i Turquia i el projecte Turk Stream sota el mar Negre amenaça aquests plans.

Aliat de l’OTAN i candidat a la UE

S’ha dit mil i una vegades, però cada cop pren més sentit: Turquia és el gran aliat incòmode d’Europa i els EUA. Però per molts recels que provoquin els tics autoritaris del president Erdogan, accentuats, alguns, després del cop, tots plegats estan condemnats a entendre’s. Turquia ocupa una posició estratègica vital de pont entre Occident i Orient, i és il·lusori pensar que se’n pot prescindir. El país, que és el segon exèrcit de l’OTAN i que serà el més poblat de la UE quan s’hi integri, té la clau ara mateix de dossiers tan calents com la lluita contra l’Estat Islàmic i la crisi dels refugiats. I no hi ha pla B. Però la tebiesa dels EUA i la UE a l’hora de condemnar el cop d’estat -quan encara no se sabia si triomfaria- ha acabat de refredar les relacions. “Els occidentals van deixar sols els turcs”, es queixava Erdogan aquesta setmana a Le Monde abans de visitar Moscou.

La deriva autoritària

Amb el cop d’estat, Erdogan s’ha erigit com el gran defensor de la democràcia turca. I ara sí que té a tocar el seu gran somni: reformar la Constitució per instaurar un règim presidencialista que li atorgui tot el poder. El seu model és el mexicà, diuen alguns periodistes turcs, i una opció que ara té sobre la taula és anticipar les eleccions per buscar la majoria que li cal per reformar el sistema polític. L’any passat, les urnes, tot i la repetició electoral (el primer cop obligaven el partit d’Erdogan a governar amb un pacte), no li van atorgar els escons necessaris per canviar la Constitució. La seva deriva autoritària es va accentuar i així va ser com es va elevar la tensió per depurar els seguidors del clergue musulmà Fethullah Gülen infiltrats a l’administració i com va llançar una ofensiva militar sense precedents contra els kurds al sud del país.

En primera línia dels refugiats

La guerra de Síria ha provocat més de cinc milions de refugiats, que han buscat seguretat sobretot en els països veïns. Turquia és qui n’assumeix més (gairebé tres milions segons els recomptes no oficials), la majoria a les seves ciutats i pobles, on malviuen guanyant-se la vida en precàries fàbriques amb sous de misèria. El govern d’Erdogan, que ha pres partit en la guerra de Síria contra Baixar al-Assad, ha promès donar-los la doble nacionalitat. Una política que contrasta amb la dels governs de la UE, que després de l’arribada de poc més d’un milió de refugiats (la majoria, sirians) en territori europeu, han decidit subcontractar a Turquia la vigilància de les seves fronteres a canvi de 3.000 milions d’euros. Des de l’acord entre la UE i Ankara del març, el flux a les illes gregues s’ha tallat. Però els refugiats continuen arribant a Turquia, que ja no és un aliat fiable.

Erdogan: un sultà amb les mans lliures

Nascut el 1954 en un barri humil d’Istanbul, Recep Tayyip Erdogan és l’home de les mil cares. Estimat i contestat alhora, el cop d’estat ha engrandit la seva figura política, que ja es compara amb la del fundador de la Turquia moderna, Kemal Atatürk. El seu primer repte polític va ser el d’alcalde d’Istanbul (1994-1998), fins que el Constitucional el va inhabilitar per recitar un poema que deia “les mesquites són les nostres casernes […]”. Poc després va fundar el Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP), de tendència islamista, amb el qual va aconseguir una victòria aclaparadora a les legislatives del 2002. Un any després, ja era primer ministre, un càrrec que va deixar el 2014 quan va assumir el de president. El 2013, el trencament de relacions amb el clergue musulmà Fethullah Gülen, amb qui havia forjat el poder i a qui ara acusa d’instigar el cop d’estat, va desencadenar un profund terrabastall polític.