Oxigen per lluitar als Jocs Olímpics

Darrere el talent, la força i l’esforç dels atletes olímpics també hi ha fórmules d’entrenament per treure’n el millor. La catalana Mireia Belmonte, per exemple, durant els seus entrenaments dels últims anys, ha incorporat com a rutina sis estades al Centre d’Alt Rendiment (CAR) de Sierra Nevada (Granada), a 2.300 metres sobre el nivell del mar. És un dels vint centres d’entrenament en altura que hi ha al món i està reconegut com un dels millors. El seu entrenador, Fred Vergnoux, està convençut que la pressió atmosfèrica i la disminució d’oxigen són alguns dels elements clau per al seu èxit. És el que es coneix com a hipòxia. Amb 24 anys, Belmonte ha guanyat 53 medalles. El 2012, als Jocs Olímpics de Londres, en va aconseguir dues de plata. Ara, als Jocs Olímpics de Rio, hi ha moltes expectatives dipositades en Belmonte.

Tot i que no és l’única nedadora que aplica la hipòxia al seu entrenament, no tots els entrenadors tenen la mateixa confiança en aquesta eina. Fins ara no hi ha hagut estudis prou complets que mesurin els efectes d’entrenar durant un llarg període de temps en altitud, és a dir, en un entorn on la pressió és alta i hi ha menys oxigen. Amb el projecte internacional Altitude, liderat des de l’Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya (INEFC), s’ha arribat a la conclusió clara que els nedadors que entrenen en altitud, efectivament, augmenten el seu rendiment en percentatges que van entre el 3% i el 6% depenent de com es gestioni.

El 1968, als Jocs Olímpics de Mèxic, es va desencadenar l’interès per utilitzar la hipòxia (la disminució en la disponibilitat d’oxigen) com a eina per potenciar el rendiment esportiu. L’altitud de Ciutat de Mèxic, que està a 2.250 metres sobre el nivell del mar, va ser motiu de polèmica des del mateix moment en què la candidatura va ser acceptada. Es temia que la manca d’oxigen afectés els atletes. I va ser així. Van empitjorar marques en proves de resistència, que depenen del metabolisme aeròbic, alhora que es van batre marques en proves de curta durada o salts. Es van trencar 17 plusmarques olímpiques i 29 de mundials. A partir d’aleshores es van començar a implementar programes d’entrenament en altitud per aconseguir un millor rendiment en algunes disciplines. Es pot entrenar en altitud i/o dormir en tendes hipòxiques (una mena de tenda de campanya on l’aire conté menys oxigen). Mireia Belmonte, per exemple, fa les dues coses.

La hipòxia dóna lloc a adaptacions fisiològiques que afecten la sang, el múscul i la circulació sanguínia. Per una banda, per sobre dels 1.500 metres augmenta la producció endògena d’eritropoetina (EPO), una hormona que segrega el ronyó i estimula la producció de glòbuls vermells. Això es tradueix en un augment de l’oxigenació de la sang que es creu que permet millorar el rendiment físic en proves esportives en què el metabolisme aeròbic té un paper fonamental, com és el cas de la natació.

A nivell muscular la hipòxia dóna lloc a l’activació de pràcticament tots els enzims que intervenen en la glucòlisi anaeròbica (metabolisme sense oxigen) per compensar la disminució en la producció d’energia per via aeròbica a causa del dèficit d’oxigen. Aquesta estimulació dels enzims glucolítics dóna lloc a la millora del rendiment anaeròbic. La hipòxia produeix també una clara estimulació en la producció de VEGF ( vascular endothelial growth factor ), amb el qual augmenta la capil·larització dels teixits, i principalment dels teixits afectats per la hipòxia com és el múscul.

Aquests canvis musculars, però, poden suposar un benefici per a algunes modalitats o, ben al contrari, poden suposar una pèrdua de rendiment per a d’altres. En general, la hipòxia dóna més fons, és a dir, resistència per mantenir l’esforç de manera sostinguda durant temps, però no potència. Però, per exemple, als Jocs de Mèxic, les marques van ser pitjors en proves d’atletisme de fons.

Estudi i rigor

Tot i les evidències empíriques, encara no s’havien fet estudis de gran abast per realment mesurar els efectes a llarg termini de la hipòxia en esportistes d’elit. “Són estudis difícils de fer i cars, i els pocs que s’han fet fins ara són controvertits”, explica Ferran A. Rodríguez, catedràtic i coordinador del Grup de Recerca en Ciències de l’Esport de l’INEFC. “Hi intervenen moltes variables, com el temps que l’esportista viu en altitud i la durada de les sessions d’entrenament, entre d’altres. I cal realitzar moltes mesures i de manera constant. A més, cal un nombre significatiu d’esportistes per arribar a conclusions clares”. Tots aquests ingredients els reuneix el projecte internacional Altitude que lidera l’INEFC. S’ha fet amb un total de 65 nedadors d’elit de vuit països, juntament amb els seus entrenadors, tècnics i científics. Entre aquests nedadors hi havia Mireia Belmonte i 5 medallistes olímpics més. La recollida de dades es va fer durant tres mesos. Es va començar fent un seguiment de l’entrenament i el rendiment a nivell del mar.

Els participants es van dividir en quatre grups. Un grup de control, per poder comparar els seus resultats amb els dels altres grups, va continuar vivint i entrenant a nivell del mar. Dos grups més es van traslladar durant un mes al CAR de Sierra Nevada durant tres o quatre setmanes i un quart grup va estar un mes a Sierra Nevada, però van combinar les sessions d’entrenament en altitud amb dues sessions setmanals en una piscina de la Universitat de Granada, situada a 700 metres sobre el nivell del mar, que és el que es coneix com a intervenció High - High/Low (en referència al fet de viure en un lloc alt i combinar l’entrenament entre llocs amb més i menys altitud). Dels quatre grups, tres van millorar un 3%, inclòs el que estava al nivell del mar, mentre que el grup High - High/Low va millorar un 6%. “La clau, doncs, és combinar les dues coses: aprofitar l’altitud però fer entrenaments d’alta intensitat en altitud més baixa”, afirma Rodríguez.

Els investigadors també han apreciat que el rendiment no millora immediatament. Calen més de tres setmanes d’entrenament en aquestes condicions. I, un cop s’ha baixat des de les altures, “el rendiment òptim es manté durant dues o quatre setmanes”, explica Rodríguez. Sorprenentment, en les analítiques s’ha vist que l’esportista treu profit de la hipòxia a partir dels canvis que produeix al múscul, i que, per contra, no modifica la producció de glòbuls vermells.

També hi ha inconvenients que s’han de tenir en compte. La capacitat immunitària disminueix i, per tant, són més vulnerables a les infeccions. “Es refreden més i les lesions es curen pitjor, encara que no sabem ben bé per què”, observa Rodríguez. Un altre efecte negatiu és l’insomni. En altitud, sobretot durant els primers dies, el descans és de pitjor qualitat. “L’organisme posa en marxa un mecanisme d’increment de la freqüència respiratòria que altera l’equilibri de l’organisme a diversos nivells”, explica l’expert. Un altre factor és la deshidratació. L’aire més sec i la resposta respiratòria i renal a la hipòxia fan que es perdi aigua més ràpidament. “Cal beure entre 3 i 4 litres d’aigua al dia”, observa Rodríguez.