La prevenció no té qui la patrocini
SOM A LA SOCIETAT de les emergències, de tapar forats, de curar. I serem cada cop més a la societat de les píndoles. Una societat medicalitzada. Cada problema té una pastilla que el redueix. Tothom sap que això és insostenible. Però no ho arreglem.
Ningú no té cap dubte que la solució és la prevenció. Que és la més barata i la més eficient, i la millor. Salut i educació han de ser al centre, i actuar abans que passin les coses és possible. I educar per superar els entrebancs de forma conscient és necessari.
Tenim informació, sabem què funciona i què no. I per tant podem anticipar els desastres. Però aquesta capacitat no fa que els evitem. Sovint ens hi encaminem amb una inconsciència tan conscient que sorprèn i tot.
Puc estar parlant del canvi climàtic o de l’obesitat infantil, per parlar de dos problemes molt reals en què caldria actuar a temps. Per què no ho fem? Hi ha dos motius essencials pels quals això no passa, fàcils d’entendre.
El primer és que el sector públic està col·lapsat, retallat, pressionat i dedicat a tapar vies d’aigua. I que els seus gestors viuen tant al dia que a vegades viuen fins i tot al minut, de manera que fan més tàctica que estratègia. Ni saben ni volen ni poden treballar a llarg termini. El poder t’obliga a fer tants esforços per no perdre’l que t’oblides de fer-lo servir per al que t’hi va portar, en teoria.
El segon motiu és que el gruix dels diners són, i seran cada cop més, al sector privat. I que la investigació té patrocinadors. Però com el seu nom indica, patrocinen el que els interessa. I per això tenen més tirada a pagar tractaments per curar que maneres naturals per evitar emmalaltir. També hi ha empreses que ja inverteixen en negocis derivats dels desastres que genera i els que provocarà el canvi climàtic. Més que no pas empreses que inverteixin a aturar-lo.
Així doncs, la prevenció no té qui la defensi ni qui la patrocini. I és evident qui ho ha de fer. Cadascú de nosaltres, en primer lloc des de la responsabilitat individual i fent coses amb sentit, i en segon terme des de l’exigència als gestors públics perquè treballin pel futur en lloc de sobreviure al present i prou.
