Una sèrie mediocre que recomano vivament
Els guions són fluixos, tot i que és una sèrie de Moira Walley-Beckett, premiada autora d’alguns dels capítol més gloriosos de Breaking bad. Les interpretacions, tòpiques: la ballarina envejosa, el professor sàdic, la gestora de l’acadèmia frígida, el soldat totxet. Les situacions, forçades i inversemblants. Però, tot i això, recomano Flesh and bone. Perquè, enmig d’aquest cúmul de grisor, aconsegueix capturar la bellesa del ball. I no és fàcil: les arts escèniques fan de mal traslladar a la pantalla. Cal alguna cosa més que mostrar cossos en moviment si es vol transmetre aquell imponderable de la dansa que costa de posar en paraules i, al final, hem convingut a anomenar transcendència. I la sèrie se’n surt, sobretot perquè aposta més per la flesh que pel bone, diguem-ho tot: les mateixes trames protagonitzades per intrèpids gestors d’assegurances costarien molt més de passar.
Probablement el pecat original de la sèrie és que vuit capítols són massa pocs per tractar amb un mínim de complexitat i decència els temes als quals s’aboca. Apuntin: l’incest, les màfies russes, el sacrifici extrem, els trastorns alimentaris, la fama, els traumes de la guerra, les drogues, Nova York. Només n’hi ha un que aconsegueixi elevar per sobre del clixé: la constatació de la pròpia decadència. Aquest és el tema, esclar: la constatació que ballar és només una burla momentània de la gravetat, o sigui, de les lleis del cosmos en general i de la mort en particular.
Però jo no els volia només recomanar una sèrie mediocre -després ens queixem de la crisi de la premsa- sinó posar la lupa en un detall. Els subtítols en català. Quan acaba cada capítol, el serièfil catalanoparlant rep un rètol extra que l’informa que els subtítols s’han pogut fer “gràcies a la col·laboració del departament de Cultura de la Generalitat”. És a dir, es recorda a l’usuari que els ha pagat dos cops: com a client de Movistar+ i com a contribuent. Entenc que la conselleria vulgui rendibilitzar políticament la inversió econòmica que ha fet (i sort n’hi ha, de poder donar suport a la cultura i la llengua). Però, en aquest cas, hi ha alguna cosa de lacerant en l’avís: si no fos per aquesta empenta pública, se’ns suggereix, la plataforma que talla el bacallà -i el lluç, i el panga- de la televisió de pagament oferiria exactament zero pel·lícules i sèries subtitulades en català. Perquè “en col·laboració” és un eufemisme: la Generalitat paga el 28% del cost, però intuïm que és el 28% que marca la diferència entre fer-los o no.
L’assumpte denota, per tant, una certa derrota de país: estem tan acostumats a aquesta indiferència -per no dir menyspreu- del sistema audiovisual espanyol que no exigim -com a clients- una cosa tan bàsica com que la televisió se’ns serveixi subtitulada en la nostra llengua. Conseller Vila: ja que parlem de quan ens capbussem en el fantàstic món de la ficció, ¿no ens podria estalviar aquesta galleda de realitat quan tot just comencen a desfilar els títols de crèdit?
