Les sèries pateixen la bombolla del ‘totxo’

BarcelonaEls guionistes de cinema saben que adaptar voluminoses novel·les d’èxit és un camí amb moltes arestes. Una pel·lícula no pot traduir del tot la complexitat argumental d’aquestes obres, totxos en llenguatge popular. I encara et pots trobar amb legions de fans indignades perquè t’has saltat algun passatge. Que l’hi preguntin a Peter Jackson i companyia, als quals es va recriminar l’absència de Tom Bombadil a El senyor dels anells. Esclar que el mateix equip d’adaptadors es va passar de frenada en esprémer un petit llibre infantil com El hòbbit per rodar tres pel·lícules clarament inflades.

Algunes bones minisèries recents han fet més fàcil la vida dels guionistes. La més actual ha sigut 11.22.63, producció de J.J. Abrams. El títol no es refereix a cap codi numèric necessari per salvar el món, sinó que és la data del 22 de novembre de 1963 en forma anglosaxona: el dia que Kennedy va ser assassinat a Dallas. Aquest moment crucial va servir a Stephen King per construir una fantasia gairebé romàntica que juga eficaçment amb el viatge en el temps i l’especulació històrica. Un professor d’anglès rep d’un amic seu un regal enverinat: la possibilitat d’entrar en un armari que et transporta a l’any 1960 i l’encàrrec d’intentar evitar el decés presidencial tres anys més tard. El protagonista s’entesta a alterar els fets del passat -no només els que estan relacionats amb John F. Kennedy- d’una manera que al doctor Emmett Brown li hauria incendiat aquella melena blanca en perpetu estat d’electrocució.

El servidor de continguts en línia Hulu, només disponible als Estats Units, n’ha produït una sèrie de vuit capítols amb què reclama un lloc entre Netflix, Amazon i altres nous promotors de continguts. El cap de cartell és James Franco, actor a qui escau tan bé la moda dels anys 60 com la intensitat un pèl impostada que en altres treballs l’havia fet carregós. Aquí, en la pell d’un home honest a qui han encomanat una missió impossible i que està entre Sísif, Marty McFly i Jason Bourne, resulta creïble. 11.22.63 condensa els temps (a la novel·la, el protagonista viatja fins a cinc anys abans del magnicidi, no pas tres), però fora dels canvis lògics és fidel al text escrit i de passada pica l’ullet sovint a l’univers King. Fins i tot hi apareix un Plymouth Fury, el cotxe que l’escriptor va convertir en la letal Christine.

Els reis de la màgia

Més enrere, fins al segle XIX, viatja Jonathan Strange & Mr. Norrell, set capítols que donen vida a la novel·la de Susanna Clarke en la línia sempre impecable de la BBC. Aquesta obra fantàstica en totes les accepcions de la paraula imagina que la màgia paranormal és una disciplina científica. Això no és un joc de nens com a Hogwarts, aquí els encanteris es posen al servei de Wellington per derrotar Napoleó. De nou la història és el tauler d’un joc anomenat ucronia. Després de 300 anys en què la màgia pràcticament havia desaparegut de la Gran Bretanya, coincideixen en el temps dos poderosos mags de mètodes oposats, el senyor Norrell i el seu presumpte deixeble. L’un, rata de biblioteca; l’altre, autodidacte. L’un, poruc i temorós d’invocar els mags del passat i els sortilegis poderosos; l’altre, desitjós d’explorar els límits, sense prejudicis ni línies vermelles. Si de cas, una de sola: “Un mag pot matar un home, però un cavaller no ho faria mai”.

La novel·la original de l’any 2004 és un laberint en què ve de gust perdre’s, farcit de notes a peu de pàgina que desenvolupen tot un univers paral·lel de manuals i teories inexistents. Sense ser tan exhaustiva, la minisèrie aconsegueix transmetre la mateixa fascinació per un arrauxat drama victorià amb les dosis justes d’efectes especials. Com si en un saló descrit per Jane Austen hi irrompés un Arthur Conan Doyle espiritista. Precisament el rostre més familiar és el d’Eddie Marsan, l’inspector Lestrade del Sherlock Holmes de Guy Ritchie, actor imprescindible del cinema britànic. És un senyor Norrell perfecte en la seva misantropia.

Joc de maons

El format reduït permet comptar amb actors consagrats. Si bé les fronteres entre pantalles s’han difuminat, difícilment hauríem vist James Franco en una sèrie més llarga. Només cal repassar el repartiment d’ Els pilars de la Terra, l’adaptació en vuit capítols de l’èxit de vendes de Ken Follett sobre la construcció del segon temple que més ens ha fet gruar després de la Sagrada Família. 8TV els passa entre avui, demà i dijous. Hi van coincidir Donald Sutherland i Ian McShane, l’excel·lent veu cavernosa que ara es dedica a criticar Joc de trons tot i ser-ne un dels nous fitxatges. També és on molts vam descobrir Hayley Atwell, actualment a Agent Carter, i el pèl-roig de mirada pertorbadora, Eddie Redmayne, amb seient vip a la gala dels Oscars.