L’Espanya més tètrica a TVE

Les televisions públiques estan gosant acostar-se a ficcions amb el punt just de truculència. TV3 se n’està sortint molt bé amb Nit i dia i ara TVE ha estrenat El Caso. Les dues sèries s’acosten al thriller policíac però de manera tangencial. Uns a partir de l’àmbit dels forenses i els altres a partir del periodisme de successos. El Caso parteix de les cròniques del famós diari dels anys 60 que relatava amb sensacionalisme tota mena d’històries, segrestos i assassinats sinistres. Recrea la redacció d’aquell diari per explicar com els periodistes d’aleshores convivien amb els crims més atroços del país, avançant-se fins i tot a les investigacions policials. TVE va emetre abans de l’estrena un reportatge en què periodistes de prestigi (Gabilondo, Ónega, Rosa Montero, Rosa M. Artal...) recordaven l’impacte de la publicació i l’estil periodístic del diari per situar l’espectador.

La sèrie recrea l’Espanya dels anys 60 amb credibilitat i juga amb el xantatge emocional de la nostàlgia per captivar l’espectador. Vestuari, pentinats, ambientació... estan explotats amb encert. L’ideòleg de la sèrie, guionista i protagonista és Fernando Guillén Cuervo, que s’ha reservat el millor paper: un expolicia que ara exerceix de periodista bregat en els pitjors escenaris, un caçador d’històries rudimentari que prioritza l’impacte a l’ètica. Li tocarà treballar amb una nouvinguda al diari. Una noia de casa bona que té ambició periodística i talent per furgar allà on se suposa que no hauria de fer-ho. Els guionistes són hàbils a l’hora de cosir la trama més procedimental (la del crim que investiguen a cada capítol) amb l’argument de fons que tindrà continuïtat al llarg de la sèrie. L’espectador ha d’acceptar certes casualitats narratives, ha de fer un seguit de concessions a l’argument, perquè la trama es pugui resoldre amb un mínim d’agilitat. Segons com la investigació es resol de manera precipitada. La gràcia d’El Caso, però, no és tant la complexitat del crim com el retrat d’una època: la convivència amb la censura informativa, el franquisme com a context de fons que condiciona les vides dels personatges i els drames socials de l’època: l’estigmatització de certs sectors, una violència de gènere subjacent de la qual aleshores no hi havia consciència, maltractaments a les comissaries, inexistència de protocols científics en les investigacions... El Caso pretén ser hàbil creant una atmosfera d’aires negres i jugant amb els personatges més que no pas construint una ficció trepidant. I basant-se en les cròniques de successos ha sabut on furgar: si la tele ens ha d’explicar històries tètriques val més que ho faci amb gràcia i elegància.