09/01/2016

‘Fargo’, ‘Mozart’, segones parts

2 min

La segona temporada de Fargo ha estat magistral. Tan bona o millor que la primera. A nivell de guió s’ha sabut mantenir l’efecte bola de neu, en què les circumstàncies es van sumant, els conflictes es van arrossegant i van modificant la personalitat dels personatges. El valor de Fargo, tant en la primera com en la segona temporada, és que al final ningú és igual que en el primer episodi. Els fets als quals s’enfronten els canvien. I aquesta evolució és el que permet que la trama avanci. Res és gratuït. La manera com han teixit en la ficció unes circumstàncies socials i polítiques que retraten els Estats Units dels anys 80, amb el mandat de Ronald Reagan i la Guerra Freda, les pors i inquietuds dels ciutadans i les seqüeles del Vietnam, és magistral. Mai és forçat. És una remor permanent de fons que influeix també en la conducta dels protagonistes. Fins i tot uns quants elements surrealistes acaben traspuant una poètica entre curiosa i divertida. Aquesta obra mestra dels germans Coen com a productors executius és la prova que el gran talent audiovisual als Estats Units ha passat del cinema a la televisió. La segona temporada de Fargo intenta reivindicar d’una manera original i subtil però incisiva un cert missatge pacifista, denunciant els horrors i les conseqüències de les guerres i les matances. La manera com, a més, han enllaçat la segona temporada a la primera, en forma de preqüela i com a sorpresa final, proporciona a l’espectador una tranquil·litat final que s’agraeix després d’un relat tan convuls i, a la vegada, un desig terrible de veure la tercera temporada.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

‘Mozart in the jungle’. La sèrie d’Amazon, que també es pot veure a Movistar+, ha tingut una segona temporada molt menys reeixida. Mozart in the jungle és la sèrie que relata les vivències d’una oboista de la Simfònica de Nova York i el seu excèntric maestro (Gael García Bernal). Com a ficció és una sèrie menor, de vint-i-cinc minuts per episodi. Però així com la primera temporada va resultar molt més entretinguda, diferent i amb uns conflictes més treballats, la segona ha resultat absolutament banal. Han jugat a atrapar l’espectador a partir de crear una tensió sexual no resolta entre la intèrpret i el director. Les trames secundàries són molt primes i el conflicte ha quedat diluït. Ha passat a ser una mena de comedieta romàntica intranscendent en la qual no val la pena invertir temps.

stats