Marina Rossell canta als resistents

BarcelonaEl crit de Munch, el Cant dels deportats, Jaume Plensa i “una esperança desesperançada” conviuen en el nou disc de Marina Rossell, Cançons de la resistència (Satélite K, 2015). Com explica la cantant, la majoria són peces que van néixer “contra l’ocupació nazi” i que més de setanta anys després segueixen ben vigents en un present “desolador”. “La meva intenció és que aquestes cançons creïn resiliència”, diu Rossell, confiant que el missatge ajudi a tirar endavant perquè “el destí dels febles sigui un altre”, perquè no calgui tornar a escriure cançons com Bella, ciao, Cant de revolta grec, Paisatge de l’Ebre, Wiegala, Morir a Ravensbrück o Quanta guerra!, una composició nova de Rossell que fixa la mirada en els refugiats que arriben avui a Europa.

A Marina Rossell li agrada “barrejar generacions”, i amb la complicitat musical de Xavi Lloses i Nico Roig, i les col·laboracions de Manel, Enric Montefusco i Paco Ibáñez, porta al present un cançoner de resistència contra la infàmia. “He fet aquest disc per no oblidar”, diu. Per no oblidar, per exemple, que els soldats cantaven Lili Marleen desafiant la prohibició de Goebbels, que Ilse Weber cantava Wiegala mentre la duien al forn crematori, que el Cant de revolta grec acompanyava els partisans grecs o que el Cant dels deportats era la cançó dels presoners alemanys que van lluitar contra Hitler. “Era el cant dels alemanys perseguits pels nazis: comunistes, gais... Els van castigar a treballs forçats. Se’n parla poc, d’aquests alemanys que es van enfrontar a Hitler”, diu.

La força de les dones

Cançons de la resistència inclou moltes peces en què les dones són protagonistes. D’una banda, hi ha autores com Teresa Rebull i Montserrat Roig. De la primera, recupera Paisatge de l’Ebre. De la segona, Morir a Ravensbrück, una cançó que Marina Rossell ja havia inclòs en el disc Bruixes i maduixes (1980) i que ara versiona d’acord amb l’estètica del so del nou treball. “La cançó neix després de llegir el llibre Els catalans als camps nazis, a partir de la història de dues dones presoneres al camp de Ravensbrück. Em va impressionar tant que li vaig demanar a la Montserrat Roig que escrivís una lletra”, explica.

L’eco femení també és present en la versió de Bella, ciao, la cançó dels partisans italians, que tanmateix té un origen diferent. “Era la cançó de les dones de la Padània que treballaven als camps d’arròs i que es van revoltar contra els patrons”, recorda. Per adaptar-la, Rossell va convocar els Manel, que posen la veu en uns cors que “evoquen les ànimes” d’aquelles lluitadores. Tant a Bella, ciao com a la resta de peces, el tractament musical i líric busca mantenir l’esperit popular amb què van néixer les originals. “Són cançons d’una gran senzillesa que sorgeixen del poble”, diu. Per això no ha volgut “sofisticar les paraules”, sinó treballar les lletres amb Josep Tero evitant que les adaptacions traspuessin grandiloqüència. Aquest respecte per la música popular també és al darrere de la col·laboració dels Bastoners de Santa Margarida i els Monjos. “M’agrada molt aquest so de fusta, com de whisky de malta, i són elements de la música del carrer, de les cançons que es canten de manera espontània”, assegura una cantant que ara el que més escolta són “cantants líriques com Ki Te Kanawa i Victòria dels Àngels i el flamenc més primitiu, i entremig, gent com PJ Harvey, aquesta cosa més obscura de posar poques notes”. “Busco les dues textures: la subtilitat i la cosa més primària, de porc senglar”, afegeix.

Marina Rossell, que ja va presentar algunes d’aquestes cançons a Nova York fa unes setmanes, incorpora al disseny del disc l’escultura Air, water, void,que Jaume Plensa va fer per a l’exposició Le silence de la pensée del Museu d’Art Modern de Ceret. “Perquè hem de posar-nos a pensar”, diu Rossell, conscient que “anem pel camí del pedregar”.